VOTAU, MALEÏTS!

Article d’opinió | Pep

Ara que ningú em sent ni em llegeix, diré el que pens.

Vivim uns temps en què la confrontació política és present les 24 hores del dia. I això no ve d’ara. Fa anys que arrossegam aquesta situació, però amb la convocatòria d’eleccions generals espanyoles anunciada per Pedro Sánchez, tenc la sensació que ha sortit a rotlo el pitjor de les clavegueres polítiques.

I el més preocupant no són només els polítics. És veure com una bona part de la societat defensa el seu raconet ideològic amb ungles i dents, sense aturar-se a mirar què s’ha fet i què no s’ha fet durant la legislatura.

Ja no importa la gestió, ni els resultats, ni les promeses incomplertes. Importa que no governin els altres.

Es donen per bones mentides, mitges veritats i autèntiques notícies falses, sempre que serveixin per atacar el contrari. I si demà el mateix argument perjudica els nostres, miram cap a una altra banda.

Les xarxes socials s’han convertit en un camp de batalla permanent. I massa mitjans de comunicació, d’una banda i de l’altra, semblen més interessats a alimentar la confrontació que a informar amb independència.

Però sabeu què és el que més em sorprèn?

Veure persones que no arriben a final de mes, que tenen problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, defensant determinats polítics com si els hi anàs la vida. Persones que pateixen les conseqüències de decisions polítiques i que, en lloc d’exigir explicacions, justifiquen qualsevol cosa perquè no governin els altres.

I mentrestant, continuam mantenint polítics professionals que duen quinze, vint o trenta anys vivint de la política, sense exigir-los responsabilitats pels seus encerts i, sobretot, per les seves errades.

Tot queda reduït a una frase:

«Que no governin els altres».

I així anam.

Ja tenc una edat. He viscut moltes etapes polítiques, he defensat idees, he cregut en projectes, m’he equivocat i també he après. No escric això des de la superioritat de qui ho sap tot, sinó des de l’experiència de qui ha vist massa coses per continuar combregant amb rodes de molí.

No he perdut l’interès per la política. He perdut les ganes de participar en aquest espectacle permanent.

Per això, aquí tanc aquest capítol.

No em veureu dins aquest famer polític actual. Ni defensant sigles per damunt de les persones, ni justificant allò que no té justificació, ni participant en guerres entre blaus i vermells.

Me’n vaig cap a la meva cova particular. Amb la meva música, els meus llibres, l’escriptura i la tranquil·litat de poder pensar per jo mateix.

Record una pel·lícula titulada Ballau, ballau, maleïts, de Sydney Pollack. Avui, veient el panorama, quasi li canviaria el títol:

«Votau, maleïts!»

Perquè pareix que tot s’hi val per aconseguir un vot, mentre les preocupacions reals de la gent queden massa sovint en segon terme.

I ara sí, acab.

He obert les finestres de bat a bat. Que entri aire fresc, que bona falta fa.

Perquè pensar lliurement també vol dir saber quan has de sortir del renou.

Pep