Pel que fa al lloguer turístic a la Unió Europea, trobam que hi ha diferències substancials entre els estats membres, tant en conceptes, nomenclatures i definicions com en les classificacions, criteris, objectius i serveis exigits. Així i tot, sí que la Comissió Europea ens fa unes recomanacions a més de definir aquesta economia com a col·laborativa i afirmant que accions que suposin restriccions de l'activitat han de ser aplicades només com a darrer recurs quan no es disposi d'altres mesures legislatives que legitimin l'objectiu de l'interès públic. Per exemple abans de prohibir demana  poden aplicar altres accions.

Opina que aquesta economia crea noves oportunitats per a consumidors i emprenedors, raó per la qual la considera una gran opció per crear llocs de feina i creixement si es desenvolupa d'una forma responsable. Suposa innovació i nous models de negoci que poden contribuir a que els negocis siguin més competitius. Per altra banda, els consumidors es poden beneficiar de nous productes i preus més baixos.  

Tot i la disparitat existent, pel que fa als habitatges turístics, tant des de les institucions europees com des d'alguns Estats, s'ha incidit de forma global en aspectes com la seguretat del viatger, la comoditat del ciutadà o la fiscalitat de l'activitat econòmica que implica. En alguns d'aquests estats o alguna de les ciutats, la reglamentació té un propòsit de foment o ordenació d'aquesta activitat, en altres el propòsit prioritari és limitar, mentre que en altres és just el contrari.

Per la importància del tema, amb la Llei 6/2017 volguérem fer una normativa segura que s'adaptés a les particularitats del sector i permetés garantir una oferta atractiva i competitiva a les persones que volguessin utilitzar aquest model i a la vegada oferís seguretat jurídica tant als propietaris, com als usuaris o als distints operadors que treballen aquest sector.

Per aquesta Llei, ens trobarem amb l'oposició d'organismes estatals com la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) que ens advertí que no podíem posar traves a aquesta modalitat, amb peticions inspirades en una visió que podem qualificar d'ultraliberal i que no consideràvem adequades ja que fins i tot atemptaven contra allò que estableix la Directiva de serveis, la Constitució i les pròpies competències exclusives d'ordenació turística.

Per fer valdre les nostres competències en matèria de turisme, exercir el nostre autogovern i prendre nosaltres mateixos les nostres pròpies decisions, ens oposarem des del principi a aquests intents de la CNMC presentant unes al·legacions que mai varen obtenir resposta, pens que pels nostres arguments contundents.

Per exemple: la Directiva de serveis, que tantes vegades ens recorden, no afecta les normes relatives a l'ordenació del territori o urbanístiques, per tant, no ens podien recomanar que no limitàssim el nombre d'habitatges que es comercialitzen turísticament sense tenir en compte que les nostres illes han arribat al límit de la seva capacitat d'acollida, el volum que es pot assumir per a la satisfacció dels nostres visitants i la repercussió sobre els nostres recursos.

Cal reiterar que les normes urbanístiques estan expressament excloses de l'àmbit d'aplicació de la Directiva de serveis, per tant no era admissible, ni constitucionalment ni en la pràctica, una liberalització de l'ús residencial de caràcter turístic al marge de les normes urbanístiques com demanava la CNMC.

Antoni Sansó ex Director General de Turisme