Torrente i la societat

Amb l’estrena de TORRENTE PRESIDENTE, i l’èxit dels primers dies —sales plenes i xifres de recaptació molt altes— s’ha tornat a evidenciar una cosa: la nostra societat és molt més heterogènia del que alguns volen admetre.

No tot és “correctament correcte”. No tothom vol seguir l’ordre marcat per determinats gurús ideològics que, sovint amb l’ajuda de governs i mitjans, decideixen què és acceptable i què no. I quan alguna cosa no encaixa dins aquest relat, massa vegades es despatxa ràpidament amb etiquetes fàcils.

Però la llibertat d’expressió és per a tothom, no només per als qui pensen igual que jo. I això també es veu en la cultura popular. Quan una pel·lícula irreverent omple cinemes, també està dient alguna cosa del moment social.

Si traslladam aquesta lectura a la política, es percep un cansament creixent amb el que s’ha anomenat “políticament correcte”. Molts eslògans que fa uns anys mobilitzaven grans masses avui tenen molta menys força. Algunes manifestacions sobre temes sensibles cada vegada convoquen menys gent. El missatge sembla haver perdut credibilitat quan es percep que es fa servir segons interessos.

Ara reapareixen consignes com “No a la guerra”. Però molta gent es demana si realment es diu per principi o només quan convé políticament. La coherència, al final, és el que dona força a qualsevol causa.

En aquest context, l’èxit d’una comèdia provocadora com Torrente Presidente també es pot llegir com una petita vàlvula d’escapament. Una manera de riure’s de tot, fins i tot del poder i de les modes ideològiques del moment.

I, de passada, potser també és un toc d’atenció per a certs sectors del cinema institucional, com el que gira al voltant dels Goya. Quan el públic decideix amb la seva entrada, el missatge és clar: el cinema que connecta amb la gent és el que acaba triomfant.

En el fons, la cultura popular sempre acaba reflectint el que passa al carrer. I això, agradi o no, també forma part de la llibertat.