Son Servera dins es ulls d’un nin

Hi ha records que compareixen sense avisar, com una bafarada d’estiu. Fa una estona, es cervell m’ha duit enrere, a sa meva infància a Son Servera. M’han vengut imatges clares, com si fos ahir mateix. Tot era viu, senzill i tendre, vist amb es ulls d’un nin.

Quan quedava a dormir a ca es padrins de Son Servera,  coneguts  per na Bet “Tereta” i en Miquel "Capirro"—, dormia damunt un matalàs de llana de me. S’escusat era a sa terrassa, i s'aigo de sa cisterna sempre era ben fresca. Pujava al paller per tirar palla a s’ase o a sa somera. Hi havia sa soll des porcs i ses gallines anaven a lloure pes famer.

Jugàvem a dins es corral i preparàvem paralloves dins ses terres de ca'n Bayo. Es diumenges tocava missa —i una pesseta per sa becina— i després, variat al Bar Nou o a Sa Granja. A l’estiu, capfico dins es safreig de Son Moro, i tornàvem amb es carro, que es padrí el duia ensenyat mentre fumava un Celta.

Dinàvem i sopàvem a sa terrassa, mirant com es dragons caçaven insectes damunt ses parets. Amb es amics anàvem al cine  s’Unió: dues pel·lícules, sempre una de l’oest. I es diumenges horabaixa, a veure es Serverense jugar al camp de futbol de Ses Eres. Com no recordar es Club Tots Junts: fèiem futbolins, rialles, i ja començàvem a mirar ses al·lotetes.

Tot això forma part d’un món que ja no hi és, però que duc dins es cor, ben viu. Son Servera, vist amb es ulls d’un nin, era un univers petit i perfecte, on cada detall tenia gust de vida de ver.