Reflexions d’un desencantat: la Mallorca que estam perdent

 

Vivim temps d’incertesa, i fa estona que sent la necessitat de posar per escrit el meu desencís profund amb la política actual i amb una part important de la societat mallorquina. Aquesta no és una carta de queixa buida ni un crit de ràbia sense rumb: és un exercici sincer de reflexió crítica, nascut de l’amor per aquesta terra i de la frustració de veure com, dia rere dia, la perdem una mica més.

Des del moviment del 15M, el nivell del discurs polític ha patit una davallada alarmant. El que semblava una oportunitat per transformar la política s’ha convertit en un escenari on només és vàlid el pensament políticament correcte. Si no hi encaixes, ets titllat de “fatxa” o d’“apostat”, i automàticament exclòs del debat públic. L’esquerra combativa d’altres temps, la que lluitava pels drets dels treballadors i defensava amb coratge els interessos de les classes populars, sembla haver desaparegut. El discurs actual sovint s’ha simplificat fins a nivells de parvulari polític, i això només ha afavorit l’aparició de partits com VOX, que canalitzen la frustració d’una part important de la societat.

Pel que fa a la política autonòmica de les Illes Balears, el panorama és igualment descoratjador. Cap partit —i menys encara els seus lideratges— ha estat capaç de posar damunt la taula solucions reals als grans reptes que afrontam: la massificació turística i residencial, la manca d’un transport públic ferroviari eficient, o la impossibilitat creixent d’accedir a un habitatge digne i assequible. S’hi sumen bones paraules, anuncis, promeses... però poques accions concretes i valentes. Mentrestant, cada dia arriben més turistes i més persones de fora a viure o fer feina a Mallorca, cosa que transforma ràpidament la fisonomia de l’illa.

La nostra llengua i cultura són víctimes col·laterals d’aquest procés. En una dècada, el català pot quedar reduït a un ús testimonial, i la nostra gastronomia tradicional —aquella que forma part de la memòria col·lectiva dels pobles— ja és gairebé un miracle trobar-la a un restaurant. El canvi és tan profund que ens estam convertint en estrangers dins ca nostra.

Per aquestes raons —i per moltes més que no cabrien en un sol article—, he decidit no donar el meu vot ni el meu suport a cap partit polític actual ni a les associacions que els fan de crossa. Cada quatre anys es repeteix la mateixa comèdia, tant si governen com si estan a l’oposició.

És urgent que emergeixin persones disposades a donar part de la seva vida per defensar allò que encara queda viu d’aquest paradís. Encara som a temps, però no gaire.