Aquests dies he viscut un episodi que m’ha fet tornar als temps del blanc i negre i la censura. I el que més m’ha emprenyat és que hagi vengut d’una organització que sempre ha reivindicat la defensa de la llengua i la cultura. Som al 2025 i encara hi ha qui pretén decidir què poden escoltar o no els seus socis i el públic. En una democràcia, la llibertat d’expressió no és decorativa: és essencial.

Han volgut carregar el mort de la suspensió de l’acte a la ponent. Una ponent que havia estat convidada, que hi anava encantada, i que no ha rebut ni una explicació clara del perquè. Si pretenien fer-li mal per les seves idees, han fracassat: ha sortit reforçada i amb una agenda encara més plena, dins i fora de Mallorca.

El que no han tengut és la decència de donar la cara. Poden omplir-se la boca parlant de llibertat, però han actuat com a talibans.

No som persona de fer boicots —al contrari, cadascú que faci i vagi on vulgui— però jo no tornaré a col·laborar amb l’OCB mentre segueixi l’actual direcció. Continuaré fent feina per la llibertat i per la llengua, però no amb qui predica una cosa i en practica una altra.