Rosie Nguyen
Presidenta de la Unió de Creadors de Mallorca (UCM)

En les pròximes setmanes venç el termini d’una convocatòria pública per a artistes que exposaran la seva obra en un espai emblemàtic d’un municipi de Mallorca. Les bases són públiques i val la pena llegir-les amb deteniment, perquè retraten amb precisió un model que es repeteix, amb petites variacions, en bona part de la programació cultural de l’illa.

La convocatòria no ofereix cap dotació econòmica. L’artista seleccionat ha d’assumir el transport de la seva obra, l’embalatge, el muntatge i desmuntatge, la instal·lació elèctrica i l’assegurança. A més, ha de signar una declaració responsable en què eximeix l’administració organitzadora de qualsevol responsabilitat davant robatoris, trencaments o desperfectes durant l’esdeveniment. I les bases especifiquen que es tracta d’una activitat «estrictament expositiva i no comercial»: l’artista no pot vendre la seva obra en aquest context.

Repassem els comptes. L’artista paga el transport. Paga l’assegurança. Assumeix el muntatge. Renuncia a qualsevol compensació si alguna cosa surt malament. I, a sobre, no pot recuperar ni una part d’aquesta inversió a través de la venda. La institució, per la seva banda, aporta l’espai públic i la difusió de l’esdeveniment.

Quan el risc té un sol propietari

No es tracta d’un cas aïllat ni d’una anomalia puntual. És, més aviat, una fórmula habitual: l’administració organitza, convoca i difon; l’artista produeix, transporta, instal·la, assegura i respon. La «visibilitat» figura com l’única contraprestació.

Cal demanar-se si aquest repartiment resistiria la mateixa anàlisi en qualsevol altre àmbit de la contractació pública. Difícilment una administració signaria un contracte de subministrament en què el proveïdor assumís tots els costos i tots els riscos, sense cobrar res a canvi, únicament perquè el seu nom aparegui en un cartell.

El que diuen els codis del sector

Aquesta no és una qüestió de sensibilitat individual: el mateix sector cultural ja va definir, fa gairebé dues dècades, com hauria de ser tractat un artista visual. El Document de Bones Pràctiques en Museus i Centres d’Art, signat l’any 2007 pel Ministeri de Cultura juntament amb la Unió d’Associacions d’Artistes Visuals (UAAV) i altres entitats del sector, recull tres principis bàsics: remuneració per la feina realitzada, respecte als drets d’autor i formalització dels acords mitjançant contracte escrit.

El Manual de Bones Pràctiques Professionals en les Arts Visuals, editat per la UAAV, desenvolupa aquests principis amb recomanacions sobre contractes, assegurances i condicions de producció. A les Illes Balears, l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB) promou activament la difusió d’ambdós documents entre institucions i creadors.

Cap d’aquests textos no té caràcter normatiu obligatori. Precisament per això, constitueixen una referència ètica i professional àmpliament reconeguda dins del sector, que moltes institucions ja apliquen de manera voluntària. Que encara existeixin convocatòries públiques que s’apartin d’aquests criteris, gairebé vint anys després, mereix, almenys, una reflexió.

Una proposta concreta, no una queixa

No plantejam això com una crítica a l’esforç de qui organitza aquests esdeveniments, que sovint treballa amb pressupostos culturals molt ajustats. Plantejam una alternativa realista, alineada amb les bones pràctiques ja reconegudes pel mateix sector: que les convocatòries incloguin, com a mínim, una assegurança col·lectiva contractada per la institució per a totes les obres exposades i la possibilitat —no l’obligació— que l’artista pugui vendre directament la seva obra durant l’esdeveniment.

Són dues mesures de cost baix o nul per a l’administració que contribuirien a equilibrar la relació entre institució i artistes. Cap no exigeix un increment pressupostari significatiu; totes dues requereixen, simplement, la voluntat de revisar un model que avui pot evolucionar cap a pràctiques més justes i sostenibles.

Aquestes qüestions poden abordar-se des del mateix moment en què es dissenyen les convocatòries, incorporant progressivament condicions més equilibrades per a aquells que, en darrer terme, fan possible el contingut mateix dels esdeveniments culturals.