Carta oberta: Xerafi vives Nebot 

Aquest mes de maig de 2025 ha estat, sens dubte, un dels més intensos, emocionants i colpidors de tota la meva vida. Després de gairebé noranta anys d’espera, d’esperança continguda i de silenci forçat, ens han comunicat una notícia que ens ha trasbalsat profundament: han trobat les despulles del meu padrí, en Serafí Vives Servera, assassinat cruelment l’any 1936, en els primers mesos de la Guerra Civil.

El van detenir sense cap motiu que no fos fruit de l’enveja envers algú que sabia raonar, llegir i escriure, en una societat malauradament marcada per la ignorància. A partir d’aquell moment, tot són especulacions sobre el que va patir.

La padrina va rebre dues cartes des de la presó de Manacor. En elles, ell deia que estava bé, que enyorava la seva dona i els dos fills petits, en Serafinet i en Joanet, com ell els anomenava. Els encoratjava a aprendre a llegir i escriure, tal com ell havia après. Però no hi va haver tercera carta. Tampoc resposta a la que la padrina, desesperada, li va fer escriure —perquè ella no en sabia— preocupada perquè feia setmanes que no en tenia cap notícia.

Ara, noranta anys després, sabem que una nit el van treure de la presó en una “saca” i el van dur a Son Coletes, on el van assassinar sense motiu, sense acusació, sense judici.

No hi ha paraules prou precises ni prou fondes per expressar tot el que això significa per a nosaltres, la seva família. Durant dècades hem viscut amb el pes d’un dol que no s’havia pogut fer del tot, amb un buit que es transmetia de generació en generació. Hem heretat una absència, un dolor mut i la necessitat de saber. Han estat anys de silenci imposat, de records esborrats, de por i de resignació. Però avui, finalment, la veritat s’obre pas. I amb ella, podem començar a tancar una ferida massa temps oberta.

Vull agrair, de tot cor i amb tota l’ànima, totes les persones que han fet possible aquest retrobament amb la memòria i amb la justícia: a les institucions, als arqueòlegs, als historiadors i a tots aquells que han lluitat perquè les víctimes de la repressió no siguin oblidades.

Però també —i sobretot— a cadascuna de les persones que, aquests dies, ens heu fet arribar una paraula de suport, una abraçada, un pensament. El vostre escalf ha estat un bàlsam sincer enmig d’un cúmul d’emocions difícils de gestionar.

La padrina, que va viure amb aquesta absència clavada a la pell durant el poc temps que va viure, ja espera el seu estimat, aquesta vegada al cementeri de Son Servera.
Amb noranta anys de retard, es tornaran a retrobar d’una manera simbòlica però profundament real. I els seus dos fills, que avui també són padrins, en seran testimonis. Aquest gest de memòria és també un acte d’amor i de dignitat.

Gràcies. De tot cor, gràcies.

A mi no em van deixar conèixer-te, padrí.
Però sé que vivies dins els ulls d’aquells que et recordaven.
La teva absència ha modelat la nostra història familiar.
Ja parlarem a l’altra vida. I quan arribi aquell moment, t’escoltaré.

Xerafi vives Nebot.

 

.