Me s’opòs a l’acord entre la Unió Europea i Mercosur. I no ho dic des d’un despatx ni amb gràfics freds. Ho dic des de Mallorca, des del respecte a la gent que encara s’aixeca de matinada per fer feina a la terra, sabent que cada any és més difícil resistir.
Ens parlen de lliure comerç, de grans mercats i d’oportunitats globals. Però mai ens parlen del cost humà. Del pagès que no pot competir amb productes que arriben de milers de quilòmetres, produïts amb normes que aquí estarien prohibides. Productes més barats, sí. Però a quin preu?
Els professionals del sector primari ho reclamen amb tota la raó: les mateixes normes per tothom. No és cap caprici. És dignitat. No es pot exigir excel·lència sanitària, mediambiental i laboral als nostres pagesos mentre s’obre la porta a mercaderies que no juguen amb les mateixes cartes. Això no és comerç just. És abandonar els nostres.
Cada explotació que tanca és una derrota col·lectiva. Perdem sobirania alimentària, perdem paisatge, perdem cultura i perdem identitat. El camp no és una postal turística, és vida real. I sense camp, Mallorca queda buida per dins.
Hi ha ràbia, sí. Perquè sembla que sempre hagin de pagar els mateixos. Però també hi ha orgull. I mentre hi hagi gent disposada a defensar lo nostro, aquest debat no està tancat. Des de Mallorca, cuidar el camp és cuidar el futur. I això no és negociable.