La generació dels anys seixanta està entrant en una etapa vital decisiva. L’esperança de vida ha crescut, però amb ella també ho ha fet el nombre d’anys en què moltes persones necessiten suport, assistència o supervisió. La demanda de places públiques de residència per a persones majors ja supera l’oferta, i aquesta distància només farà que augmentar en els pròxims anys. És un fenomen anunciat i perfectament previsible, però que no s’ha afrontat amb la valentia política necessària.

No tothom pot assumir el cost d’una residència privada. I moltes famílies, davant la falta d’alternatives, es veuen obligades a sercar una cuidadora que estigui pràcticament les vint-i-quatre hores pendent de la persona dependent. En massa casos, aquestes feines acaben sent pagades en negre, no per voluntat, sinó per impossibilitat econòmica. El resultat és un sistema informal, fràgil i injust, que deixa les treballadores sense protecció i les famílies amb una sensació d’inseguretat constant.

Un altre problema és la falta de regulació i formació. Les cuidadores —moltes vegades estrangeres— fan una feina essencial, però sense el reconeixement, l’acompanyament professional i la protecció que mereixen. Les tasques que assumeixen són dures, complexes i emocionalment exigents. Aquesta feina hauria d’estar regularitzada, professionalitzada i ben remunerada. I per fer-ho possible cal un marc d’ajudes econòmiques realista, que permeti a les famílies contractar-les com toca i garantir-los drets laborals.

La societat no pot continuar girant l’esquena a aquesta realitat. No podem seguir confiant l’atenció a la dependència a solucions improvisades, a l’heroïcitat silenciosa de les famílies o a l’economia submergida. Cal un compromís ferm i sostingut per part de les administracions: més places públiques, més serveis d’atenció domiciliària, més suport a les famílies i la dignificació laboral de totes les professionals que hi treballen.

Parlam de persones que han construït el país, que han treballat tota la vida i que es mereixen, ara, una atenció digna. Parlam de famílies que no haurien de patir ni arruïnar-se per garantir el benestar d’un pare, d’una mare o d’un familiar. I parlam també d’un col·lectiu de cuidadores que mereixen ser reconegudes i protegides.

El futur és clar: serem més, i necessitarem més ajuda. L’autèntica pregunta és si hi arribarem preparats.