L’ARTISTA NO ÉS EL TEU BANC: quan els mercats es converteixen en esquemes de finançament
Per Rosie Nguyen, presidenta de la Unió de Creadors de Mallorca

Aquesta temporada, els artistes visuals i artesans de Mallorca es veuen inundats de suposades “oportunitats”: mercats nocturns, fires temàtiques, experiències mediterrànies. Totes comparteixen el mateix patró: l’artista paga primer, treballa després i confia que les vendes cobreixin la inversió. Benvinguts a l’economia del risc transferit.

No parlam de quotes raonables per cobrir infraestructures compartides. Parlam de models on l’organitzador no arrisca capital, l’artista finança tot el muntatge abans de vendre una sola peça i, si l’esdeveniment falla, només un dels dos hi perd doblers. Ja sabeu qui.

El nou llenguatge de la precarietat

“Inversió en experiència”, diuen. “Construïm un referent”, prometen. “Sense ànim de lucre”, s’autodefineixen. Paraules maques per un model ben antic: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.

Quan un organitzador cobra 54 euros al dia a quaranta artistes durant un mes i mig, pot recaptar més de 75.000 euros. Amb aquests doblers, podria garantir seguretat, carpes professionals o electricitat. Però no. L’artista du la seva carpa, la seva taula, el seu transport. On van els doblers? A màrqueting, a “experiència”, a estudis de mercat. En definitiva: a construir el negoci de l’organitzador amb el capital de l’artista.

Altres models semblen més modestos: 20 euros per jornada, “sense ànim de lucre”, coordinats per “una artesana com vosaltres”. Però aquests doblers acaben pagant músics que animen la plaça… perquè els bars venguin més. L’artista no només paga; també subvenciona el negoci d’altres. I encara sentim: “tots hi guanyam”. De veres?

Quan “ser artista” es converteix en coartada

Hi ha un patró que es repeteix: organitzadors que es presenten com “un de nosaltres”. “Som artesana”, diuen. “Entenc les dificultats”. Justament per això haurien d’entendre que cobrar a companys per oportunitats de les quals també es beneficien és un conflicte d’interès evident.

Si organitzes un mercat i hi participes com a artista, no pots finançar la teva gestió amb les quotes dels altres. O ets organitzador professional o ets artista que comparteix despeses. Les dues coses a la vegada tenen un altre nom.

El test definitiu

Per saber si un mercat és just o extractiu, basta fer-se quatre preguntes:

— L’organitzador ha invertit capital propi abans de cobrar-me?
— El risc és compartit o només el assumeix l’artista?
— Els doblers recaptats milloren les meves condicions de feina?
— Puc criticar sense rebre pressions o missatges privats?

Si la resposta és negativa, el model és clar.

Hi ha alternatives

Alguns ajuntaments ho fan bé. N’hi ha que paguen honoraris per encàrrecs artístics. Altres assumeixen tota la infraestructura. No és cap favor: és entendre que la cultura té valor i necessita inversió, no explotació.

La Unió de Creadors de Mallorca neix per això: per donar eines, per posar llum a les pràctiques i per recordar que els artistes som professionals, no bancs ambulants ni decoració gratuïta.

Mallorca vol ser un “referent cultural mediterrani”. Perfecte. Però això no es construeix buidant les butxaques dels creadors. Es construeix respectant-los, protegint-los i pagant-los com toca.

Mentrestant, artistes: llegiu la lletra petita. Demanau on van els doblers. Exigiu transparència. I si qualcú us diu que sou “negatius” per qüestionar un model injust, recordau: la crítica no és negativitat. És professionalitat.

L’artista no és el teu banc. I ja és hora que alguns ho entenguin.