1. Toni, vas acabar la carrera de Dret d’adult. Què et va motivar a reprendre els estudis i quines dificultats vas trobar pel camí?

Vaig  començar la carrera de Dret no només amb llibres, sinó amb l’ànima plena d’una rebel·lia silenciosa contra la idea que hi ha un “temps correcte” per fer les coses. A casa ningú havia seguit aquest camí, però jo sabia que no podia esperar més per complir el meu somni. Mai és tard per llençar-te a l’aventura que et cremes per dins.
I les dificultats? Les vaig fer servir com a carburant. No hi va haver excuses, només la certesa que aquesta era la meva batalla, i que la guanyaria al meu ritme. Mai vaig fer nits en blanc, mai vaig sacrificar la vida per notes: vaig treballar intel·ligent, amb passió i sense rendir-me mai. Acabar amb un 8 i una Matrícula d’Honor no és casualitat, és el resultat d’una força interna que no s’apaga.

2. Com compaginaves l’esforç acadèmic amb la vida personal i familiar?

No vaig renunciar a la vida, la meva vida i la de la gent que m’importa són part de la meva força, no un obstacle. Els horabaixes eren una coreografia perfecta entre estudis i rialles, entre apunts i converses que m’omplien l’ànima.
Quan em veies fent un cafè, parlant amb la meva dona o rient amb un amic, no era una distracció, era el combustible que em permetia seguir endavant. No serc l’excel·lència a qualsevol preu, serc un equilibri que faci que cada pas sigui genuí. I sí, potser podia haver tingut millors notes, però avui estic aquí, viu i amb una vida plena.

3. Quin paper han tingut la teva família i les amistats en aquest procés de formació i superació?

Sense ells, aquesta història no existiria. La meva dona, que em portava pa calent quan jo no tenia forces; la meva mare, la meva germana, els nebots, els amics… Tots ells han estat les meves arrels i les meves ales.
La mirada de la meva dona quan li deia que no podia més era la meva injecció de valentia. Els amics que no entenen el Dret però saben quan un somriure pot ser l’única cosa que et salva el dia. El seu suport ha estat el far que mai m’ha deixat perdre’m en la foscor.

4. Ets abonat al Reial Mallorca. Què representa per a tu aquest club i quin és el teu millor record com a aficionat?

El Mallorca és la sang que corre per les venes de cada mallorquí. És una passió desbordada, un “patiment” gloriós que ens fa vibrar com ningú més. Aquí no hi ha termes mitjans: som els millors quan guanyam i els pitjors quan perdem, però sempre amb el cor a mil.
Recordo aquella nit clandestina al Lluís Sitjar, quan el cor em volia sortir pel pit mentre entràvem d’estranquis, amb el perill i l’emoció barrejats en un còctel explosiu. La cua per l’entrada d’en Maradona, una fila que semblava infinita, carregada d’il·lusió i esperança. I la final a València: sortir amb una banyera pel mar, sentint que érem invencibles, per arribar just quan Stankovic marcava aquell gol que encara em fa tremolar.

5. També ets un amant dels còmics. Quins són els teus preferits i què t’aporten?

Els còmics són el meu refugi sagrat. Són els horabaixes d’infantesa plenes de riures amb Mortadel·lo i Filemó, el camp d’entrenament de la meva imaginació i la font inesgotable d’humor i crítica.
Els clàssics com Zipi i Zape i els seus contemporanis —El Jabato, El Capitán Trueno— em van ensenyar que en la senzillesa s’amaguen històries que canvien vides. I sí, encara que no encaixo amb el manga, reconec que molts dibuixos animats que vaig estimar venien d’allà. I la ràbia eterna per la suspensió de Mazinger Z a TVE? Un cop al cor que mai no es cura, però que alimenta la passió per allò que estimes.

6. T’agrada fer vídeo i cinema. Quin tipus de projectes has fet o t’agradaria fer?

El teatre em va salvar quan pensava que tot s’havia enfonsat. Pujo a l’escenari i sento que el món es fa més clar, que puc expressar la meva veritat sense filtres. Amb en Toni Arrom vam crear projectes amb els pocs recursos que teníem però amb una energia brutal, amb curtmetratges i un llargmetratge que reflectien la nostra ànima.
La pèrdua d’en Toni va ser una punyalada, però la memòria de la nostra amistat i somnis és el que em fa seguir lluitant per reflotar aquells projectes. Tinc un guió que està esperant que alguna actriu amb ganes i cor el faci realitat. Aquest projecte és un crit, una petició perquè qui llegeixi això sàpiga que la passió es pot contagiar.

7. Astúries és la teva “segona terra”. Què et lliga a aquesta regió i què és el que més t’hi agrada?

Astúries no és només la terra de la meva dona; és el meu refugi, el lloc on aprenc què és la calma. Cada viatge de divendres a diumenge era un ritual sagrat, una fugida de la rutina per endinsar-me en una cultura i una gent que em van acollir sense reserves.
La seva hospitalitat, la fredor del Cantàbric que et desperta i et fa sentir viu, la gent que t’obre la porta amb un somriure sincer… Astúries és el contrapunt perfecte a la meva Mallorca vibrant.

8. Si haguessis de definir-te amb tres paraules, quines serien i per què?

Empàtic: perquè sé escoltar no només el que es diu, sinó el que queda amagat. He vist com un simple gest d’escolta pot canviar la trajectòria de la vida d’una persona.
Positiu: perquè crec que la llum existeix fins i tot en les situacions més fosques. Com aquell sopar inesperat per a amics que havien tocat fons, on vam redescobrir la força dels llaços humans.
Perseverant: perquè he après a aixecar-me una vegada i una altra, encara que sembli impossible. Com quan vaig aprendre a nedar sent adult i vaig comprendre que la paciència i la constància són armes invencibles.

9. Quins consells donaries a algú que vol aconseguir un objectiu important en la vida, però pensa que ja és massa tard?
Que es rebel·li contra el “ja és tard”. Que planti cara a la por, al dubte, a la resignació. Mai no és tard per començar.
Conec una veïna que als 70 anys va començar a tocar el piano, la passió que havia guardat amagada tota la vida. Quan li preguntava com s’atrevia, em va dir: “Mai és tard per fer el que t’omple”. Aquesta frase ha de ser el teu crit de guerra.
Tot és possible, manco fer tornar la perdiu col. Quan pensis que no pots més, recorda que just davant teu hi ha l’oportunitat que esperaves.

10. Quins són els teus projectes o somnis per al futur, tant a nivell personal com professional?

Aquest any ha estat una muntanya russa. Al gener, pensava que seguiria sent advocat com sempre, però un correu electrònic va canviar el meu destí: tenia només 24 hores per decidir si acceptava ser funcionari interí als jutjats.
Aquell dia vaig caminar sense parar, parlant amb la meva dona, fent mil i una reflexions. Deixar clients? Renunciar a somnis? Sí, però també una oportunitat única de créixer i reinventar-me. Vaig dir que sí i avui ho gaudeixo com un nen amb sabates noves.
Segueixo amb la il·lusió d’un advocat penalista, però també somio amb que un dels meus guions arribi a la gran pantalla i sacsegi els cors.
Vull que la meva vida sigui un crit constant a l’autenticitat, un exemple que no importa l’edat ni les circumstàncies, sinó la força amb què decideixes plantar cara i avançar.

Moltes gràcies per l'entrevista.