La il·lusió de donar suport a la cultura local

Rosie Nguyen, presidenta de la Unió de Creadors de Mallorca (UCM)

Hi ha una paraula que apareix sovint als programes, cartells i discursos institucionals: cultura. Es parla de donar suport als artistes locals, de donar visibilitat al talent de proximitat, de fer comunitat i de posar en valor allò que neix i es fa aquí.

Però, de vegades, convé demanar-nos què significa realment «donar suport» a un creador.

Perquè donar suport a la cultura no pot consistir únicament a demanar a un artista que aporti la seva feina de franc i, al mateix temps, considerar excessiu oferir-li una taula i dues cadires perquè la pugui mostrar.

Una col·laboració sense reciprocitat

Aquest és precisament l'estrany contrast que s'ha produït al voltant d'un esdeveniment recent al nostre municipi.

Una artista va acceptar crear una obra expressament per a l'ocasió, sense demanar cap remuneració econòmica, com a gest de col·laboració i bona voluntat. No va demanar cap escenari, ni un espai privilegiat, ni cap compensació especial. Únicament va sol·licitar un petit espai per poder presentar la seva feina.

La resposta va ser negativa.

I aquí apareix una primera pregunta que hauria de fer reflexionar qualsevol organització cultural: quina mena de col·laboració estam construint quan el creador ha d'aportar la seva feina de franc, però ni tan sols es considera legítim facilitar-li unes condicions mínimes per mostrar-la?

Que una col·laboració sigui gratuïta no converteix la feina artística en una cosa sense valor. Ben al contrari. Si una organització rep gratuïtament una obra professional, rep una feina que té al darrere hores de formació, experiència, materials, coneixements, sensibilitat i dedicació.

El problema no és que un artista decideixi col·laborar sense cobrar. Aquesta pot ser una decisió perfectament legítima i generosa. El problema apareix quan aquesta generositat es converteix en una expectativa i deixa d'existir qualsevol reciprocitat.

Quan el disseny deixa de ser disseny

El segon episodi encara resulta més revelador. I, en realitat, no és un episodi diferent, sinó la mateixa història vista des d'un altre angle.

La imatge que il·lustrava aquell cartell era, precisament, l'obra que la mateixa artista havia cedit gratuïtament. La mateixa organització que va considerar excessiu oferir-li una taula va ser la que, després, va decidir retallar i deformar la seva pintura sense consultar-l'hi.

El cartell oficial de l'esdeveniment havia estat concebut per un professional del disseny gràfic. No era simplement un conjunt de lletres col·locades damunt una imatge. Hi havia una composició, una jerarquia visual, uns marges, un marc, uns espais perquè l'obra respiràs i una relació deliberada entre la imatge i el text.

Posteriorment, però, l'organització va modificar unilateralment aquella proposta.

La imatge va ser reduïda, varen desaparèixer elements essencials de la composició i es varen comprimir els espais que permetien que l'obra respiràs. Al mateix temps, el text va adquirir un protagonisme desproporcionat.

El resultat va ser una altra peça: més carregada, més publicitària i visualment allunyada de la proposta professional original.

I aquí hi ha una qüestió que hauria de ser bàsica: una feina professional no deixa de ser professional perquè qualcú consideri que la pot modificar sense consultar qui l'ha creada.

Un dissenyador no entrega únicament una fotografia i unes paraules. Entrega una solució visual. De la mateixa manera que no seria raonable modificar una partitura sense parlar amb el compositor, ni alterar una obra pictòrica sense comptar amb el seu autor, tampoc no s'hauria de normalitzar la transformació unilateral d'un disseny professional.

No és una qüestió de susceptibilitat artística. És una qüestió de criteri, autoria i respecte professional.

«És com si allò que fas no fos important»

Potser la frase que millor resumeix tot el que ha passat és una que el mateix dissenyador va expressar en privat:

«Tots n'han d'aprendre, d'aquestes coses, perquè és com si allò que fas no fos important.»

Aquí hi ha el problema de fons.

No parlam només d'un cartell modificat. Ni d'una taula que no es va concedir. Ni tan sols d'un intercanvi desafortunat entre una organització i uns creadors.

Parlam d'una mentalitat.

La mentalitat segons la qual la feina artística es pot demanar de franc perquè «és cultura». La mentalitat segons la qual un disseny es pot modificar perquè «només és un cartell». La mentalitat segons la qual, quan el professional expressa el seu desacord, la responsabilitat es pot traslladar a altres persones o institucions en lloc d'assumir-la directament.

Es converteix, per tant, en una qüestió de responsabilitat institucional.

Les organitzacions culturals tenen dret a decidir com comuniquen les seves activitats. Però també tenen la responsabilitat d'entendre que darrere una imatge, una il·lustració, una fotografia, un cartell o una obra hi ha una persona que ha dedicat temps, coneixements i feina a crear-la.

La cultura no es construeix amb feina invisible

A Mallorca tenim una enorme quantitat de talent local. Artistes, dissenyadors, fotògrafs, músics, artesans, escriptors i professionals de moltes disciplines participen constantment en activitats comunitàries.

Molts ho fan per estima a la seva terra i amb ganes de contribuir-hi.

Precisament per això és perillós confondre generositat amb disponibilitat il·limitada.

Que un creador vulgui col·laborar gratuïtament no significa que la seva feina no tengui valor. Que qualcú accepti ajudar no significa que hagi renunciat al dret de ser tractat professionalment. I que una activitat tengui caràcter comunitari no significa que les normes bàsiques de respecte professional puguin quedar de banda.

Una cultura realment propera no utilitza els seus creadors com a simple decoració de les activitats. Els escolta. Els consulta. Respecta les seves obres. Reconeix la seva autoria. I, quan hi ha un desacord, hi dialoga.

La paradoxa de qui sí que compleix

Com a professional del sector turístic, la mateixa autora presenta aquesta mena d'esdeveniments als visitants de l'illa com una part de la seva experiència cultural. Fins i tot ha traduït i compartit de manera desinteressada la programació en anglès perquè altres companys del sector la poguessin acostar als seus hostes.

I, tanmateix, quan es tracta de reconèixer la seva pròpia feina com a artista, aquest mateix esperit de col·laboració desinteressada no troba la mateixa reciprocitat.

Una situació que encara no s'ha resolt

El que fa especialment necessària aquesta reflexió és que no parlam d'un episodi ja tancat.

Tot i haver-se sol·licitat de manera reiterada i formal —per escrit i invocant el dret moral d'autoria reconegut per la Llei de propietat intel·lectual— la correcció definitiva de la imatge i el reconeixement explícit de la seva autoria, la resposta institucional s'ha limitat, fins ara, a traslladar el problema d'una entitat a una altra, sense que cap n'hagi assumit la solució.

I aquesta és, potser, l'evidència més clara de tot el que aquest article intenta explicar: no basta reconèixer el problema en privat. Mentre ningú no assumeixi la responsabilitat de resoldre'l, continuarà sense resoldre's.

Perquè la vertadera promoció de la cultura local no consisteix a omplir un cartell de paraules com «tradició», «comunitat», «talent» o «artistes locals».

Consisteix a demostrar, amb decisions concretes, que aquestes paraules tenen qualque significat.

Si volem una comunitat que valori la cultura, hem de començar per valorar aquells que la fan possible.

La diferència entre donar-hi suport de veres i simplement aparentar-ho és enorme. I els creadors la coneixen perfectament.

Rosie Nguyen
Presidenta de la Unió de Creadors de Mallorca (UCM)