Quin record d’infantesa creus que t’ha marcat més la manera de ser avui?

Uff, no sabria ser molt concret amb això. Tenc molt clar que la personalitat dels meus pares m’ha marcat molt. Ma mare, en pau descans, era una dona molt fanera. Des de jove se va posar a treballar, i a més, duia tot el pes de la casa, dels fills i de que semblàs que tot era sempre perfecte. Tenia una mena de pressió autoimposada, apresa potser dels seus pares, de que tot anàs sempre bé. Mon pare és molt diferent, super expansiu i sociable. Ma mare sempre deia, si cau la casa, no pillarà ton pare. Quan era petit em semblava com si fos un xerif. Si topava amb una injustícia com una infracció de trànsit, se posava en pla “justiciero”.

Musicalment m’ha quedat el record que, essent jo molt nin, els meus pares tenien al cotxe unes cintes de cassette recopilatòries dels Beatles (dues de blaves i dues de vermelles) i literalment les cremava. Quan acabaven els demanava que les tornassin a posar, un pic i un altre. En bucle. Segur que això em va influir.

.Com et va canviar la vida el fet de ser pare?

Ser pare te canvia la vida radicalment. De sobte tu ja no ets tu, ets un servent d’uns éssers desvalguts, indefensos. Al principi ni t’ho qüestiones. El lligam és total i vius per a ells. Poc a poc, amb el temps, comences a recordar qui eres abans i comences a recuperar aquella persona que eres abans. Però hi ha una cosa que no canvia des del minut u: ells, els fills, són lo primer.

Dit això, que sembla molt radical (però cert!) a mi m’encanta ser pare. Ha resultat ser una vocació inesperada. Entre d’altres coses m’ha duit a ficar-me en les associacions de famílies dels centres on han estudiat… i a formar part de la junta directiva de FAPA a dia d’avui. Aquesta no la sabies, eh? També he de dir que m’agrada molt sentir la responsabilitat de trasmetre uns determinats valors. Ensenyar-los el valor de l’humanisme, de la seva cultura i les seves arrels, de tenir pensament crític i no acceptar qualsevol cosa que sentin a les xarxes socials.

Tenc la convicció que les xarxes socials, per motius de pur capitalisme i de control social, s’estan carregant la infantesa de les darreres generacions. Em fa molta pena.

Déu n’hi do. Tenim un bon berenar amb tot això del jovent i les xarxes…

Què et fa sentir plenament en pau quan tens un dia carregat?

Ja ja, hi ha dies en què senzillament no me puc permetre estar en pau fins a l’hora d’anar a dormir. Vivim una vida massa accelerada per al meu gust. A la feina, a l’escola, a casa… a tot arreu!

Els millors moments de pau els trob quan me puc escapar a caminar per la muntanya. Allà me sent plenament en pau. De vegades hi vaig tot sol. Se que no és el més recomanable, però la solitud i una caminada per la muntanya me carreguen les piles.

Més quotidianament he de fer una confessió. Menjar-me una borsa sencera de M&Ms me relaxa també, o dues cervesses, lo primer en soledat, i lo segon sempre amb un amic o amb la meva dona.

Quin és el moment exacte en què vas decidir crear Pecan Pie?

Fiuuu. Viatge en el temps! Cap a principis dels 90 vaig començar a “descobrir” alguns grups que eren poc coneguts aquí: Uncle Tupelo, Whiskeytown, Camper Van Beethoven, The Jayhawks. M’encantaven. Vaig flipar molt quan The Jayhawks varen venir a Mallorca. Vaig comportar-me rollo fan. Vaig anar a l’aeroport per veure si els veia arribar, els vaig pillar, em varen signar els discs, fotos i demés. Després vaig anar a altres dates de la gira espanyola.
Poc després vaig conèixer dues persones importants en aquell moment. Una en Joan Cabot, periodista i locutor de ràdio. En Joan me va oferir fer una secció amb ell a Ràdio Jove. M’encantava aquella estona. Portava discs dels grups que m’agradaven, els punxàvem i contàvem històries. Era fantàstic. 
Més o manco a la mateixa època vaig conèixer en Tomeu Gomila. Ell va ser capaç de muntar un festival de tres nits amb tres artistes cada nit a la Sala Sonotone i entre aquests artistes hi havia gent de la talla de Willard Grant Conspiracy, Steve Wynn, Slaid Cleaves o Grand Drive. Vaig anar sense coneixe’n cap i me va encantar. Era el primer Waiting For Waits. Aviat me’n vaig fer amic, de’n Tomeu. Feia feina a la sala Borderline a Londres i me va convidar a anar-hi a veure Cracker (una banda que ens molava a tots dos).

Després d’uns inicis econòmicament catastròfics, en Tomeu, lluny de deixar-ho, va continuar amb iniciatives com les Nits Angleses al Lisboa, de les quals em vaig fer habitual.

I un dia senzillament vaig pensar, “si en Tomeu porta els artistes que li molen… jo també puc fer-ho”. I així un mes de juny de 2005 vaig convidar el cantautor canadenc Gabe Minnikin al desaparegut i enyorat Cafè Lisboa de Palma. I va ser una gran experiència. Me’n record que vaig acompanyar-lo a comprar cordes de guitarra a Musicasa. Mentre era a la tenda, se va seure al piano i va començar a interpretar un parell de cançons, només pel gust de fer-ho. Quin moment! I així va néixer Pecan Pie. I com diuen, la resta és història.

Què t’ha ensenyat la música sobre les persones i les emocions?

 

 

La música té quelcom d’únic. Toca l’ànima. Ens pot fer riure, ens pot fer plorar, ens pot fer feliços, podem vibrar amb l’energia que transmet el rock o emocionar-mos amb una veu que travessa totes les nostres cuirasses i arriba directe al cor.

La música m’ha ensenyat que per molt que la indústria capitalista vulgui que tots ens mengem la seva música pre-fabricada, en qualsevol bareto de qualsevol ciutat del món te pots trobar amb una persona que senzillament amb una guitarra i la seva veu, te transporta a un univers millor que aquest. Per això també crec, especialment, en la música en directe. I en els concerts, encara més que en els festivals.

Reivindic que la gent vagi a un concert, al que sigui, al de la música que més li agradi. És una experiència fantàstica i que ningú te pot llevar.

Hi ha algun concert que t’hagi colpit tant que encara el recordes fotograma a fotograma?

 

Uff. Sí, molts, moltíssims. Dels que he tengut el plaer d’organitzar jo el que més m’ha impressionat el va fer la banda californiana The Parson Red Heads el primer pic que va venir a tocar amb noltros. Va ser un esforç important portar-los especialment d’Estats Units aquí quan ningú els coneixia i varen ser caps de cartell del festival que organitzava aleshores a Es Baluard. Em vaig fer molt amic d’ells, especialment del seu frontman Evan Way i fins i tot em va donar l’opció de triar algunes cançons del setlist. Crec que tocaren totes les meves preferides. I al final de tot, amb unes 300 persones en complet silenci, varen acabar el concert tocant una versió dels Beach Boys a capella. Pell de gallina haver pogut viure aquest moment. A Mallorca. A ca meva.

https://youtu.be/kS-6dTNmI9A?si=RsQ8cD_42_4w4ucQ

Però ja te dic que molts, moltíssims concerts els he gaudit tant que me’n record com si fossin ahir.

Si haguessis de descriure’t amb tres trets que t’acompanyen sempre, quins serien?

Ja ja ja. No se si és molt correcte definir-se un mateix, però venga, facem l’exercici. El primer de tot podríem dir que és la constància junt a la insistència. Quan vull aconseguir una cosa puc ser realment pesat. Això m’ha servit molt per exemple en el tema de la promoció musical.

El segon tret és que som excessivament nostàlgic, fins al punt que en un moment en què hauria de deixar-me portar per la satisfacció del moment, ja estic pensant en quan allò haurà passat i com ho enyoraré. Darrerament pens que ho tenc més controlat.

El tercer és que crec que en general som bon tio. Si puc donar una mà a algú, la donaré. Això m’ha ajudat a fer moltes amistats, però també m’ha portat algun problema d’intentar fer conviure massa coses. Poc a poc he après a dir que no a algunes coses, més que res perquè quan no se pot, no se pot i millor dir que no que dir que sí i després no complir les expectatives.

Quina és la decisió més valenta que has pres dins la teva vida?

La valentia no és dels meus forts. No som especialment valent. M’agradaria ser-ho molt més. Crec que el dia que vaig ser més valent va ser quan vaig demanar-li matrimoni  la meva dona.

Com gestiones la pressió i el ritme exigent d’aquest món musical?

Per sort, som lo que diuen “un vers lliure”. La meva professió no és la música. Estaria arruinat si ho fos! Així que me puc permetre muntar els concerts essent realista en les expectatives, saber que no guanyaré diners però intentant no perdre’n o perdre’n molt poquets.

Sí que és cert que hi ha pressió, però en el meu cas la pressió no és pels diners, sinó per fer que l’experiència de muntar el concert sigui gratificant per a tohom, per al públic, per als artistes, fins i tot per als tècnics de so o de llums que vénen a fer una feina, i, si pot ser, també per a mi.

Darrerament amb aquest cicle TanAprop m’ho estic passant molt bé. M’acompanyen, a més del meu inseparable Lluís Pericàs “Voodoo”, un nou soci que és en Fede Sbert. Fer les coses acompanyat per ells em fa sentir més arropat, menys tensionat. Estic passant gust.

Què et fa sentir orgullós quan mires enrere el camí recorregut?

Les persones que he conegut, amb les que he rigut, amb les que he disfrutat. Persones de tot el món que són grandíssims artistes i que són persones entranyables. La meva dona em va fer un vídeo sorpresa quan vaig fer els 50 anys. Va demanar als meus millors amics de tot el món (Estats Units, Anglaterra, Canadà, Escòcia) que em fessin petits clips donant-me els molts d’anys. Crec que mai a la vida havia plorat tant, va ser una superplorada terapèutica.

I una cosa que me fa molt orgullós és haver teixit relacions que no existien entre persones que s’han conegut als concerts de Pecan Pie. Hi ha parelles multinacionals fins i tot!!! Sense anar més lluny fa uns dies el meu gran amic Toni Monserrat (Murder in The Barn) me va enviar una foto. Havia anat de viatge a Escòcia i estava sopant amb dues persones que m’estim molt que són n’Andrew Taylor i en Ross Taylor de Dropkick. Molt guai.

També hi ha una altra cosa que satisfà la meva vanitat i és que darrerament ha coincidit que aquí i allà me trob persones que me diuen “Tu ets el de Pecan Pie, moltes gràcies per fer això. Gràcies a tu he vist molt bons concerts”. Els dies que me passa, me puja s’ego que no vegis!

Moltes gràcies per l'entrevista.