Futbol i memòria: Espanya - Argentina

Diumenge vespre es va jugar la final del Campionat del Món de futbol entre Espanya i Argentina. La selecció espanyola va donar un autèntic repàs a la que fins ahir era la campiona del món. És normal que la gent ho celebràs amb alegria pels carrers i pobles de Mallorca.

El que ja no em sembla tan normal és mesclar el futbol amb la falta de respecte cap a un país com l'Argentina. Convé tenir un poc de memòria.

A principi del segle XX, molts de mallorquins hagueren d'emigrar per fugir de la fam cap a Amèrica i, en concret, cap a l'Argentina. Entre ells, el meu padrí Miquel "Capirro". Hi va fer feina durant dos anys i, gràcies a l'acollida rebuda, en tornar va poder comprar una casa a Son Servera i unes terres per continuar fent de pagès, que era el seu ofici. Com ell, n'hi hagué molts d'altres. Sempre en va estar agraït. Mai no li vaig sentir una mala paraula ni un mal gest cap al poble argentí.

També després de la Guerra Civil espanyola, l'Argentina fou el país que més carn, blat i pinsos envià a una Espanya devastada, que patia fam durant la dura postguerra, des del 1939 fins ben entrats els anys cinquanta.

Què vull dir amb tot això? Que esportivament ens podem dir quatre beneitures. El futbol és passió i, a vegades, també exageració. Però convé no mesclar-lo amb la política ni amb la història.

La memòria també és una manera de donar les gràcies. I, entre Espanya i l'Argentina, hi ha molta més història compartida que no pas noranta minuts de futbol.