1. Quin va ser el primer judici o cas judicial que et va marcar com a periodista?

El primer judici que vaig cobrir va ser el cas Rabasco, l’any 2008. Tenia 24 anys i, tot i que ja duia un cert rodatge, mai havia trepitjat un jutjat. De cop em vaig trobar escoltant termes jurídics que em resultaven estranyíssims, però que vaig començar a assimilar amb molta curiositat.
Sense gairebé adonar-me’n, van començar a esclatar casos de corrupció un darrere l’altre. A Europa Press, on treballava aquella època, no hi havia ningú especialitzat en tribunals, però aquella àrea em va fascinar tant que vaig acabar assumint-ne la cobertura.
Allò semblava no acabar mai: pels jutjats hi desfilaven Munar, Matas; un dia et trobaves amb Ruiz-Mateos, l’endemà amb Ana Torroja… Pensaves que ja s’havia arribat al límit, i de sobte apareixia Urdangarin, i després la infanta... Sense cap dubte, el cas Nóos va marcar la meva trajectòria com a periodista. Va ser una etapa frenètica i absorbent, però també la més apassionant que record.

2. Has viscut moments de pressió o por en cobrir casos de corrupció?

Per part dels mitjans en què he treballat, mai. Però sí que hi ha hagut pressions puntuals per part d’algun polític d’àmbit estatal, que va arribar a telefonar a la direcció d'EP perquè no el citéssim en relació amb el cas Nóos, tot i que la seva signatura apareixia vinculada a alguns dels convenis investigats. Jo l’havia mencionat en diverses informacions perquè havia donat suport polític i institucional a un dels esdeveniments. Record que el director d’EP va telefonar a la delegació balear per demanar què estava passant, perquè aquell polític no deixava de trucar. Però la situació no va anar a més perquè tot estava perfectament documentat. En aquests casos, moltes vegades he ha moments de tensió, però acaben pesant més la seguretat i la tranquil·litat de saber que la informació és sòlida i que la feina està ben feta.
També hi ha episodis més anecdòtics: trucades de responsables polítics molestos per com apareixien en una informació o per detalls que no els afavoreixien, com un expresident del Govern que em va telefonar per dir que m’havia excedit en quinze o vint metres quadrats en descriure el tamany del seu palauet.

3. Quina diferència principal has notat entre el periodisme d’agència i el periodisme d’investigació i reportatges?

El periodisme d’agència t’ensenya a ser ràpid sense renunciar al rigor. Sempre dic que passar per una agència et prepara per a qualsevol cosa. Ara bé, també té limitacions: en la meva última etapa a Europa Press, per exemple, no podíem fer entrevistes presencials; tot havia de ser telefònic, perquè es considerava que els desplaçaments eren una pèrdua de temps. Això dificultava aprofundir en les fonts i entendre millor les històries. Quan tens més temps i marge, en canvi, pots investigar més a fons i cuidar més el relat. I això és una altra manera d’entendre i desenvolupar l’ofici.

4. Hi ha alguna entrevista o reportatge que recordis amb especial emoció?

Hi ha un reportatge que record especialment sobre el paper de les cures pal·liatives. És una d’aquelles peces en què entres en un espai molt íntim i que, alhora, t’obliga a entendre una realitat col·lectiva. La manera com s’afronta la malaltia, la lucidesa amb què moltes persones viuen els últims moments i la necessitat d’acompanyament et col·loquen en un lloc molt diferent com a periodista i et recorda que darrere de qualsevol debat hi ha vides concretes, i que el periodisme també consisteix a saber estar a l’altura d’això.
Més enllà dels propis reportatges, record especialment un matí de 2014 als jutjats de Via Alemanya, a Palma. Aquell dia coincidien, per una banda, la declaració d’Isabel Antich, filla de Llorenç Antich Fiol -regidor d’Algaida que va ser detingut i cremat viu per un escamot falangista-, i, per l’altra, els 44 estudiants que estaven sent jutjats per haver ocupat la Conselleria d’Educació en protesta per les retallades del Govern de José Ramón Bauzá.
De manera espontània, es van trobar en un dels passadissos i els estudiants van començar a aplaudir tant Antich com Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, en reconeixement a la seva lluita per la memòria i la dignitat de les víctimes del franquisme.
Per a mi, va ser un moment especialment emotiu perquè allà s’ajuntaven memòria, justícia i també uns joves que entenien que, al final, les lluites del passat i les del present no són tan diferents.

5. Si no haguessis estat periodista, a què t’hauries dedicat?

Sempre he volgut estudiar periodisme. Com a anècdota, de petita m’encantaven les pel·lícules de Superman, de les quals em va marcar específicament la figura de Lois Lane -en la interpretació de Margot Kidder-, una periodista curiosa, independent i molt obstinada -i, per què no dir-ho, també una mica despistada com jo- que sempre anava darrere de la història.
Després vaig descobrir i em van fascinar els dinosaures, i durant uns anys vaig sentir (i seguesc sentint) moltíssima curiositat per la paleontologia. Però, en el fons, sempre m'han apassionat les humanitats. Probablement m’hauria agradat dedicar-me a la història o a l’antropologia, perquè al final totes aquestes disciplines comparteixen una mateixa mirada: entendre el món i les persones.

6. Quina música t’acompanya quan necessites desconnectar després d’un dia intens?

The Smiths i The Cure. Són innegociables!

7. Què t’aporten els viatges? Hi ha algun destí que t’hagi canviat la mirada?

Per a mi, viatjar és sinònim de llibertat absoluta. M’apassiona fer-ho sola i conèixer la gent del lloc. Polònia em va marcar profundament, especialment Auschwitz. És un d’aquells llocs que et reubiquen i després del qual ja no tornes a mirar la vida de la mateixa manera.

8. Et consideres més de moixos o de cans?

Sens dubte, més de cans. Les meves dues ànimes bessones han estat Pulga i Rihanna, dues cusses meravelloses i les millors companyes que he tingut a la meva vida. Les duc sempre amb jo, molt endins.

9. Quin és el teu petit plaer quotidià que et fa feliç sense necessitat de res més?

Llegir. Per a mi és una forma de vida bohèmia: un espai propi, sense normes ni urgències, dins el món accelerat en què vivim. I també passar temps amb els meus pares: xerrar amb la meva mare, veure el Barça amb el meu pare... Són moments senzills, però molt valuosos, que em connecten amb allò essencial i em recorden d’on venc.

10. Pots compartir-nos un secret o una curiositat personal que gairebé ningú sap de tu?

Necessit moltes estones de silenci i d’estar sola per ordenar el cap i tornar a connectar amb mi mateixa. I tenc una obsessió gairebé invisible: cada vegada que descobreixo alguna cosa nova, necessit investigar-la o almenys escodrinyar-la, encara que siguin les dotze de la nit i ja estigui dins el llit.

Moltes gràcies per l'entrevista.