Els joves preparats fugen de Balears

Segons l’Anuari de la Joventut més de 13.000 joves de Balears han partit a l’estranger per fer feina. Aquesta xifra a més a més creix cada any. No deixa de ser paradoxal que la nostra economia crei cada any milers de llocs de feina nous, i en canvi molts de joves formats i preparats aquí surtin a fer feina fora. En aquesta xifra s’han d’afegir tots els joves que han partit a altres comunitats autònomes.

Les raons principals son dues. Per una banda l’elevat preu de la vida a Balears, especialment de l’habitatge que no s’acompanya amb uns sous adequats a aquesta situació. I en segon lloc, que cream molts de llocs de feina però la majora no especialment qualificats. Amb excepcions com el sector nàutic o el sector tecnològic, la majoria dels llocs de feina que s’ofereixen son a restauració, hosteleria o comerç, i no requereixen una formació molt especialitzada. O dit d’altre manera, els joves preparats a Balears tenen dificultats per trobar un lloc adequat a la seva formació.

Sempre hem estat una economia que ha creat molts de llocs de feina. Sobretot en el sector turístic, el sector comercial i la construcció. Milers de llocs de feina. Però quina feina? Som capaços de generar molts de llocs de feina però en general amb molta temporalitat, precaris, amb sous baixos o feina que no requereix formació especialitzada.

Però què passa amb aquells joves que estan més preparats? Què passa amb aquells joves que han estudiat i que no aspiren a una feina al sector serveis? Quantes ofertes de treball troben en el nostre mercat laboral? No les suficients per tots i molts acaben partint cercant feines més qualificades, amb millors sous, sense la precarietat que ofereix l’economia balear. I per tant la retenció del talent esdevé un dels grans reptes d’una economia que sembla que prefereix mirar només a créixer a base de mà d’obra barata.

L’economista Miquel Puig ho explica magníficament a La sortida del laberint (2013), alertant de l’abandonament de la indústria a Catalunya en favor de l’aposta turística, i on compara els dos models econòmics de Balears i País Basc, un amb monocultiu turístic i l’altre eminentment industrial. I no hi sortim gaire ben parats en aquesta comparació. El recent publicat Informe Fènix incideix novament en aquesta situació.

Una economia industrial com la del País Basc crea llocs de feina qualificats. No té la capacitat de crear tants de llocs de feina com la nostra industria turística però exigeix formació, ofereix sous alts, estabilitat,... El País Basc no oferirà tants de llocs de feina com les Balears. No tendrà per tant el creixement poblacional que tenim nosaltres, perquè el seu efecte crida és molt més limitat. Però els joves preparats no hauran de sortir a cercar una economia que els hi ofereixi oportunitats. Ho tenen allà. Al País Basc poden retenir el talent que han estat formant. I no tenen una oferta laboral que incentivi l’abandonament prematur d’estudis.

Aquest és el gran repte de la nostra economia. Una economia de serveis intensiva en mà d’obra crea moltes externalitats negatives. L’aposta per la diversificació, per la innovació i la recerca, per les noves tecnologies i per l’impuls de les indústries emergents, es converteixen per tant amb una necessitat per la sostenibilitat del nostre model. Model que no canviarem radicalment, que no deixarà de dependre principalment del turisme però que tenim la obligació entre tots, administració i sector privat, de fer transitar cap a un major equilibri, cap a la sostenibilitat, cap a la diversificació i cap a la competitivitat. Cap al creixement en qualitat i no en quantitat.