Voltros sou molt joves, però jo he vist coses... He vist partits polítics replegar candidats no pel que pensen ni pel que fan, sinó pel nombre de seguidors que tenen a les xarxes socials. Ara ja no compta l’experiència, ni la feina feta al carrer, ni el compromís amb la gent. El que compta és si surts bé a les fotos i si saps fer reels amb música alegre i frases buides.

Després hi ha el segon grup: aquells que no has vist mai a la seu del partit, ni a una assemblea, ni a un acte. Però, ai!, són considerats els “que duran votants”. Misteriosament apareixen a les llistes com bolets després de ploure. Passades les eleccions, tornen a desaparèixer dins la boira, fins a la pròxima cita electoral.

I després arriben els gurús, una espècie protegida dins el món polític. Aquests no es presenten a cap llista, però cobren com si ho fessin. Són omniscients durant la campanya, desapareguts la resta de l’any. Tots els partits en tenen un o dos, i sempre amb aire de predicador il·luminat.

I, com a colofó, els assessors d’imatge: aquells que no coneixen el territori, ni la gent, ni la història del municipi, però decideixen com t’has de vestir, com has de somriure i fins com has de parlar. Converteixen les campanyes en un concurs de disfresses i les fotos oficials en catàlegs de moda política.

Quan els mires tots junts —influencers, desapareguts, gurús i assessors— sembla més un càsting per a una sèrie còmica que una campanya electoral. Però és real. I cada quatre anys, el teatre torna a aixecar el teló.