EL TEMA TABÚ DEL REPTE DEMOGRÀFIC
L’altre dia compartia un cafè i tertúlia amb diverses persones, i va sortir la preocupació per l’avanç de l’extrema dreta, sobretot entre els més joves.  Un dels comentaris era que els joves estaven molt influenciats pels missatges que rebien des de les xarxes socials contra la immigració, per exemple.
Varen sortir alguns arguments per combatre aquests missatges, i es defensava que s’havia d’explicar als joves que era fals que la immigració arribàs aquí per prendre les feines en aquests joves, i que eren necessàries les aportacions dels immigrants per sostenir el sistema de pensions.
En aquell moment vaig pensar que amb aquests arguments no es convenceria a ningú de res. Eren arguments molt escoltats però bastant discutibles i que no anaven a l’arrel de la problemàtica.
El primer problema és que l’esquerra afronta el repte demogràfic des d’una posició humanista, carregada de bones intencions, però que obvia totalment totes les problemàtiques derivades. Les ignora o les nega. Fins i tot és habitual acusar de fatxa a qualsevol que simplement intenti obrir aquest debat.  Però la realitat és la que és, i la tensió damunt totes les infraestructures i recursos, a més de les conseqüències damunt la nostra llengua i cultura, són una realitat.
Segons les estimacions de l’INE, les Illes Balears tendran un creixement d’un 16% de població en els pròxims 15 anys. Un augment provocat principalment per la migració internacional, no pel creixement vegetatiu que està estancat.
Si miram la progressió de la població dels darrers 40 anys, veurem una tendència continuada a l’alça, i per tant, no ha de sorprendre aquesta previsió de l’INE pels pròxims anys, perquè res fa pensar, avui per avui, que la tendència d’aquesta curva sigui aplanar-se o molt menys davallar.
De fet, fins i tot en les èpoques de crisi, la nostra població no ha aturat de créixer. Formam part d’aquests territoris de costa que guanyen població contínuament, a diferència d’aquells territoris que s’estan buidant. 
Així, hem passat de poc més de 600 mil habitants als anys 70 a doblar i superar el milió dos-cents mil habitants actualment, dels quals quasi la meitat han nascut fora de les illes. Això és així perquè el nostre model econòmic, enlloc de basar la seva productivitat en valor afegit de qualitat, ho fa en la mà d’obra barata. I la necessitat de molta mà d’obra crea un efecte crida que fa que tant la població resident com la població flotant no aturin d’augmentar. 
I més població implica més necessitat d’habitatge, d’escoles, de centres de salut, més consum de territori, més producció de residus, més consum energètic, més consum d’aigua, més contaminació, més mobilitat,... 
I tot això té un cost molt gran que acabam pagant tots els que vivim aquí: augment imparable del preu de l’habitatge, consum de recursos com territori, aigua i energia;  necessitat d’ampliar infraestructures de tot tipus: depuradores, tractament de residus, carreteres, hospitals, instituts, serveis socials, residències,  que mai basten i que hem de pagar entre tots amb uns sous i pensions per davall de la mitjana; llistes d’espera sanitàries o de dependència que no deixen de créixer; i clar retrocés de l’ús de la nostra llengua.
I aquest creixement no ens fa més rics: la nostra renda per càpita, una de les més altes a finals dels 90, ha baixat considerablement. Tot i que la renda per càpita es troba per sobre de la mitjana de l’Estat, ha baixat fins a la sisena posició i per davall de la mitjana europea.
Per tots aquests motius, així com amb el debat obert ja des de fa anys sobre la saturació, aquesta demografia desbocada hauria de ser un dels eixos essencials del debat. Però si la posició de partida és que aquí hi cap tothom, que podem acollir indefinidament, i obviam tot el xoc i problemàtiques afegides, l’únic que aconseguim es preocupar cada vegada més la població resident que veu com el seu projecte de vida futur cada vegada és més negre.
I mentre l’esquerra no dona solucions, les polítiques populistes i d’odi de l’extrema dreta van guanyant adeptes.
No podem seguir amb les cucales posades davant aquesta realitat. Uns perquè volen aquesta mà d’obra barata importada i no volen que la roda econòmica s’aturi peti qui peti; uns altres perquè consideren que podem seguir acollint gent de manera il·limitada; uns altres per convicció, altres per covardia o ceguera, però sembla que anam cap a l’abisme, i ningú s’atreveix o vol posar-hi remei. I qui ho pagarà seran les futures generacions sobretot, però ja avui els joves o els sectors més vulnerables n’estan patint les conseqüències d’un cercle viciós infernal.