Inma Farran. Fundació Ona Futura 

 

La boia de sa Dragonera (Mallorca) va registrar el juny passat temperatures superiors als 29,8 °C, una xifra sense precedents en aquesta època de l’any. I encara faltaven setmanes per arribar al pic de l’estiu. El mar Mediterrani s’escalfa entre 1,5 i 2 vegades més ràpid que la mitjana dels oceans del planeta, i el que abans era un mar temperat comença a assemblar-se a una banyera termal. Però el problema no és només la sensació desagradable d’un bany calent. El veritable drama és invisible, i passa sota la superfície. I l’estam perdent.

Els científics ho han descrit com “incendis forestals submarins”. Les onades de calor marines, cada cop més freqüents, intenses i prolongades, estan provocant la mort massiva d’organismes marins al Mediterrani occidental. Entre 2015 i 2019, un estudi de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) va documentar mortalitats massives en més de 50 espècies a tota la conca. A les aigües balears, la situació no és diferent: coralls, esponges, briozous, algues i, sobretot, la posidònia oceànica es troben en greu declivi.

La posidònia no és una alga, és una planta superior. I és molt més que un simple element del paisatge submarí: forma praderies submarines que actuen com autèntics pulmons del mar. Fixen el substrat, oxigenen l’aigua, capturen carboni i serveixen de refugi a centenars d’espècies. És una peça clau dels ecosistemes litorals mediterranis. Però mor quan la temperatura de l’aigua supera els 28 °C de manera sostinguda. El 2022 i el 2023, les aigües del mar Balear van superar aquest llindar durant més de 30 dies seguits. Sense descans tèrmic, la posidònia es debilita, emmalalteix i mor. I amb ella mor molt més que una planta.

La pèrdua de posidònia implica la desaparició d’hàbitats essencials per a la biodiversitat marina. Significa menys peixos, menys invertebrats, menys vida. També suposa menys protecció costanera: les platges s’erosionen sense el seu sosteniment vegetal. I amb la pujada del nivell del mar, aquest fenomen s’agreuja. Segons la investigadora de l’IMEDEA, Núria Marbà, si aquesta tendència continua podríem perdre més del 50% de les platges balears en poques dècades. Una transformació del paisatge costaner sense precedents.

Però el problema no s’acaba amb la posidònia. A l’Egeu, l’any 2021, es va documentar la mort massiva d’esponges negres a causa d’una proliferació bacteriana afavorida per la calor. Un altre símbol, la nacra (Pinna nobilis), el mol·lusc més gran del Mediterrani, ha estat pràcticament exterminat per un paràsit que prolifera gràcies a la salinització de les aigües derivada de l’escalfament. I mentre les espècies autòctones lluiten per sobreviure, les invasores troben un nou refugi. Més de 1.000 espècies foranes, moltes procedents del mar Roig, ja han colonitzat el Mediterrani: peixos lleó, algues exòtiques, fins i tot la perillosa caravel·la portuguesa. Organismes que alteren la xarxa tròfica, competeixen amb les espècies locals i desestabilitzen encara més un ecosistema ja fràgil.

L’escalfament del mar també provoca estratificació de les aigües, és a dir, capes d’aigua calenta que impedeixen l’intercanvi vertical de nutrients i oxigen. Això redueix la productivitat marina i afavoreix zones hipóxiques (pobres en oxigen), amb conseqüències tant per a la biodiversitat com per a la pesca. L’equilibri es trenca. El que abans era un mar fèrtil, comença a mostrar signes d’esgotament.

Tot plegat representa una amenaça directa no només per a la biodiversitat, sinó també per als serveis ecosistèmics que sostenen la nostra vida: la pesca, l’estabilitat de la costa, el segrest del carboni blau. Un Mediterrani sobreescalfat és un mar menys viu, menys útil i més inestable. Un mar que emmalalteix i que ens alerta, des de la seva làmina d’impecable blau, que el temps s’esgota.

Ens trobam davant una emergència ecològica de primer ordre. L’ensorrament dels ecosistemes marins mediterranis no és un escenari futur: ja està en marxa. La posidònia es desfà, les espècies autòctones es debiliten, les invasores prosperen i l’equilibri que durant segles ha sostingut la vida marina es fractura davant els nostres ulls. No podem limitar-nos a ser espectadors.

Hem d’actuar amb determinació. Això implica: invertir en la restauració activa dels hàbitats marins, especialment les praderies de posidònia; limitar les activitats que agreugen el problema: fondejos il·legals, abocaments, sobrepesca; ampliar les zones marines protegides i dotar-les de recursos reals per a la seva vigilància i recuperació; apostar per la recerca científica aplicada a l’adaptació climàtica marina. I, sobretot, reduir dràsticament les emissions que provoquen aquest escalfament.

El mar Mediterrani no és una piscina: és un ecosistema mil·lenari, un bé comú, un regulador climàtic i un tresor de biodiversitat. Protegir-lo no és un luxe ecològic, és una necessitat vital. El seu col·lapse seria també el nostre.

En el silenci de les profunditats, la vida marina demana ajuda. Escoltem-la. Perquè el Mediterrani que coneixem, aquest blau que ens defineix, aquesta llar que acull vida humana i marina, s’està apagant. I encara som a temps d’evitar-ho.