El gir dissimulat de Trump cap a Ucraïna

Quan el president Donald Trump va comparèixer al costat del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, durant la cimera de l’OTAN celebrada a Ankara el juliol de 2026, hi va haver unes declaracions que varen cridar especialment l’atenció. El president nord-americà va anunciar que els Estats Units permetran a Ucraïna fabricar baix llicència nord-americana míssils Patriot, un dels sistemes antiaeris més avançats del món. En justificar la decisió, Trump va afirmar que l’objectiu era que Ucraïna “fabriqui els seus propis Patriot” i que, d’aquesta manera, “esperam que no ens hagin de continuar demanant ajuda”, segons recollia Reuters.

La frase, en aparença, exemplifica bé la filosofia internacional que defensa Trump. A diferència de les administracions nord-americanes tradicionals, que tendien a concebre el lideratge dels Estats Units com una garantia permanent de la seguretat dels seus aliats, Trump ha insistit sovint que els socis de Washington han d’assumir una major part de la seva defensa. Aquesta posició exigent no s’ha limitat als membres de l’OTAN, ja que també s'ha aplicat en la relació amb Ucraïna una estratègia transaccional, en què el suport americà té com a contrapartida un accés prioritari als jaciments de terres rares.

Aquesta posició respon, en bona mesura, a les preferències d’una part important de la seva base electoral. Molts de votants identificats amb el moviment MAGA consideren que els Estats Units han destinat durant dècades massa recursos a conflictes internacionals mentre s’han desatès problemes interns com la immigració, el deute públic o la reindustrialització. A aquest argument s’hi afegeix el cansament provocat per les llargues guerres de l’Afganistan i l’Iraq, que ha propiciat una visió més isolacionista de la política exterior. En aquest sentit, observam repetidament a les enquestes que, de mitjana, els republicans es mostren més reacis a lliurar paquets d’assistència a Ucraïna.

Així i tot, dins el Partit Republicà conviuen avui dues sensibilitats molt diferents. D’una banda, algunes figures com el senador Lindsey Graham, recentment traspassat, representen el corrent republicà tradicional: profundament atlantista, partidari d’una política exterior intervencionista i ben predisposat al suport a Ucraïna. Graham considerava que contenir Rússia era un objectiu estratègic dels Estats Units i va actuar sovint com a pont entre Kíiv i l’entorn de Trump.

A l’altre extrem hi trobam dirigents com el congressista Thomas Massie, una de les veus més influents del sector llibertari i proper al moviment MAGA. Massie s’ha oposat moltes vegades a l’ajuda militar a Ucraïna i ha defensat que Washington no ha de continuar finançant una guerra que considera allunyada dels interessos dels Estats Units.

És en aquest context que l’anunci de Trump es fa interessant. Permetre que Ucraïna fabriqui els Patriot es pot presentar alhora com una ajuda decisiva a Kíiv i com una manera de reduir, a llarg termini, la dependència ucraïnesa, tan onerosa, segons els MAGA, per als contribuents nord-americans. En lloc d’enviar indefinidament míssils produïts als Estats Units, Washington transferiria tecnologia perquè Ucraïna desenvolupàs una part de la seva pròpia capacitat industrial.

La paradoxa és evident. Trump presenta aquesta iniciativa com una manera de desempallegar-se d’Ucraïna, però des d’una perspectiva geopolítica el resultat seria de fet el contrari. Compartir una tecnologia tan sensible és molt més que vendre armament: vol dir integrar la indústria ucraïnesa dins l’ecosistema de defensa occidental, crear una dependència tecnològica i establir el marc d’una cooperació estable i duradora.

Amb tota la precaució que convingui, tenint en compte que les opinions de Trump són sovint volàtils i que la llicència de producció dels Patriot requerirà llargues negociacions, tot plegat ens deixa endevinar un escenari possible del paper que tendrà la Ucraïna de postguerra. Per bé que la incorporació a l’OTAN no pareix plausible a curt termini, les declaracions de Trump pareixen indicar que Ucraïna serà un país ben integrat en l’esfera occidental, amb un gran pes en sectors militars estratègics com la producció de míssils o la indústria de drons.

Així, doncs, som davant un gir dissimulat de Trump en favor d’Ucraïna. Sense modificar en aparença el seu discurs basat en el principi que els aliats han d’ésser autònoms, Trump ha acabat impulsant una de les decisions que més poden enfortir el vincle estratègic entre Washington i Ucraïna, un gir discret, amagat entre els estirabots habituals, però amb potencial per redefinir l’arquitectura de seguretat europea dels pròxims anys.

Article d'opinió de Joan Bestard.