El turisme de sol i platja ha teixit una xarxa de llocs de feina, inversions, infraestructures i serveis que avui constitueixen el cor econòmic de moltes regions. A Grècia, el turisme representa el 25% del PIB. A Espanya, el 12,3%. I, a comunitats insulars com les Balears o les Canàries, el seu pes supera el 40%. Tanmateix, aquesta economia blava, tan dependent de l’atractiu natural i de la qualitat ambiental, comença a ressentir-se. L’escalfament accelerat de la mar, amb els seus impactes sobre els ecosistemes, el confort climàtic i la salut, posa en escac el model turístic tradicional. I, amb ell, l’estabilitat econòmica de milions de persones.

El turisme mediterrani no es ven només amb sol. Es ven amb platges verges, fons marins vius, bona gastronomia, brises refrescants al capvespre i una sensació de benestar associada al paisatge costaner. Però aquesta imatge idíl·lica s’està esquerdant. Qui avui s’endinsa a fer immersió a una reserva marina d’Eivissa o Menorca pot trobar praderies de posidònia amb taques grises, esculls sense vida, fons turquesa substituïts per marrons tèrbols.

A això s’hi suma el deteriorament de l’experiència costanera més bàsica: el bany. El 2024, la temperatura de la mar a Mallorca va arribar als 31 °C. Un bany a aquestes temperatures no refresca, aclapara. L’investigador Francisco Pastor, del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani, ja ha advertit que el confort climàtic està en retrocés, i que els turistes podrien tendir a evitar el pic de l’estiu, desplaçant la temporada alta a altres estacions. Un canvi que implicaria reconfigurar tot el sistema turístic.

Però els impactes econòmics no es queden en la percepció tèrmica. El canvi climàtic marí també augmenta la freqüència de fenòmens extrems. La DANA de l’octubre de 2024 n’és un exemple: aigües anòmalament càlides van potenciar una tempesta devastadora que va inundar zones turístiques, va interrompre vols i va causar danys milionaris. Les asseguradores adverteixen: el risc climàtic al litoral està augmentant i, amb ell, les primes. La inversió pública en drenatges pluvials, plans d’evacuació i protecció d’infraestructures es torna imprescindible. I cara.

La pèrdua de biodiversitat també afecta el sector pesquer, íntimament lligat a la gastronomia turística. Menys posidònia significa menys hàbitat per als peixos. Menys peixos, menys captures. A les Balears, la flota artesanal fa anys que alerta de la davallada d’espècies clau. Si el peix fresc desapareix, l’oferta culinària local s’empobreix. Restaurants i hotels ho noten. I els visitants també.

Un altre cost silenciós és el reputacional. Les notícies sobre plagues de meduses o alertes sanitàries a les platges comencen a circular als mitjans internacionals. La marca Mediterrani pot perdre valor si s’associa amb insalubritat, incomoditat o perill. Si no actuam, altres destinacions podrien posicionar-se com a alternatives més desitjables.

A més, l’augment del nivell de la mar i la regressió de platges per pèrdua de posidònia amenacen el recurs físic més important del turisme litoral: la franja de sorra. A les Balears, la investigadora Núria Marbà ha estimat que podríem perdre més del 50% de les platges si no s’actua. Això implica menys espai per a tovalloles i hamaques, menys ingressos, menys atractiu i un cost elevat en mesures de contenció.

Les empreses turístiques s’enfronten a nous desafiaments. Major despesa energètica per més aire condicionat, necessitat d’adaptar instal·lacions a temperatures extremes, pressió per complir amb estàndards de sostenibilitat. I una demanda més exigent, que penalitza la passivitat climàtica. Però moltes pimes no tenen recursos per invertir en adaptació.

A vegades, per entendre la magnitud d’un problema hem de canviar de perspectiva. Pensam en la mar com si fos un jardí. Imaginam dos hotels bessons, idèntics en preu, qualitat i ubicació. Un té un jardí exuberant, ple de vida, amb flors, arbres sans i ocells cantant. L’altre té un jardí deixat, amb l’herba seca i una olor nauseabunda. Quin dels dos tendria millor puntuació, més reserves i una tarifa mitjana més alta? El primer, sens dubte. La mar és aquest jardí compartit del turisme de costa. I, si la deixam morir, el que es degrada no és només el paisatge: és el valor mateix de l’experiència turística.

Invertir en restauració marina no és un luxe ni una filantropia. És una inversió estratègica amb retorn. Restaurar posidònia, recuperar esculls, frenar la contaminació o millorar la gestió del litoral genera beneficis: estabilitza platges, millora la qualitat de l’aigua, reforça la biodiversitat i, amb això, revaloritza la destinació turística. És economia circular aplicada al territori.

L’economia blava del Mediterrani està en números vermells si no corregim el rumb. El turisme no desapareixerà d’un dia per l’altre, però el seu model actual està en risc. I, amb ell, els llocs de feina, les inversions i la cohesió social de moltes regions costaneres.

Necessitam un canvi de paradigma. Apostar per un turisme desestacionalitzat, diversificat, de menor impacte i més valor afegit. Invertir en protecció i restauració d’ecosistemes costaners. Establir sistemes d’alerta climàtica i sanitària robustos. Promoure l’eficiència energètica als hotels i el consum responsable als restaurants.

El turista de qualitat triarà amb consciència. I si no cuidam el Mediterrani, el Mediterrani deixarà de ser la seva elecció. La mar ens ha donat prosperitat. És hora de tornar-li el gest. Salvar la seva salut és salvar la nostra economia. I encara som a temps.