Rosie Nguyen
Artista plàstica i escriptora.

 

Carmen (nom fictici) és artista visual a Mallorca. Cobra una mica més de 600 euros al mes: una pensió no contributiva per invalidesa i dependència. Pot treballar, però si declara ingressos corre el risc de perdre aquesta ajuda que li permet sobreviure.

Tot i això, dona classes d’art a sis alumnes, recorrent l’illa cada setmana. Cobra 22 euros per cadascuna. Després de descomptar benzina i desplaçaments, amb prou feines li queden uns 70 euros per una feina que exigeix temps, energia i una estabilitat emocional que no sempre és fàcil de mantenir. Si vol produir la seva pròpia obra, s’ha d’endeutar. Viu a la vora d’un precipici, on qualsevol canvi administratiu podria fer que tot s’ensorri.

El cas de Carmen no és una excepció. En un estudi recent de la Unió de Creadors de Mallorca, fet a 161 artistes visuals, el 56,7% afirmà no haver rebut honoraris per exposar en espais públics durant els darrers tres anys. És gairebé una norma dins una estructura precària que no afecta tothom per igual: colpeja amb més força les dones amb discapacitat, les que tenen responsabilitats de cura o les que no compten amb un suport econòmic previ.

Cada vegada més institucions incorporen la perspectiva de gènere en exposicions i programes públics. És una passa important, però insuficient si no va acompanyada de condicions materials. La cultura no es genera en abstracte: requereix temps, recursos i feina. I quan la participació cultural no garanteix honoraris ni cobreix costs bàsics, l’accés real a la creació queda restringit.

El 8M ens recorda que la igualtat no és només una qüestió de representació simbòlica. També té una dimensió material, que s’expressa en contractes, honoraris i marcs que permetin desenvolupar una carrera sense posar en perill el sustento. Reconèixer el treball artístic com a feina legítima no és una reivindicació corporativa, sinó una condició perquè el discurs sobre la igualtat tengui coherència real.

Sense condicions mínimes de sostenibilitat, la igualtat corre el risc de quedar en bones intencions. El veritable repte de les nostres polítiques culturals és integrar aquesta dimensió material de manera sistemàtica. Perquè sense això, la igualtat serà només una promesa buida.