En els darrers anys, la política espanyola ha estat marcada per una creixent polarització i per una dinàmica de confrontació que, segons nombroses veus de la ciutadania, s’allunya cada vegada més de les necessitats reals de la societat. Tant des de l’oposició com des del govern, els “rifi i rafes” constants han convertit el debat parlamentari en un espai més proper a l’espectacle retòric que no pas a la recerca de consensos útils.
L’oposició, liderada pel Partit Popular i amb el suport de VOX, centra bona part del seu discurs en la crítica sistemàtica al govern, sovint sense oferir alternatives sòlides. Per la seva banda, l’executiu del PSOE, sostingut per una constel·lació de partits minoritaris —incloent-hi formacions independentistes catalanes i basques— es veu obligat a teixir acords de caràcter fragmentari que responen més a equilibris parlamentaris que a una estratègia comuna de país.
A això s’hi afegeix un altre element que alimenta la desafecció: la percepció que bona part dels acords polítics es construeixen en funció d’interessos particulars o territorials, més que no pas sobre criteris de cohesió social o benefici col·lectiu. La sensació, estesa entre molts ciutadans, és que els polítics negocien en clau de partit i que el benestar general queda en un segon pla.
El factor de la corrupció continua sent un punt especialment sensible. Tot i que hi ha avenços en transparència i en l’acció de la justícia, la manca de dimissions quan apareixen casos d’imputacions o responsabilitats polítiques genera la impressió que la cultura de l’assumpció de responsabilitats encara és feble en el sistema espanyol. Aquesta realitat alimenta la idea que la política és un espai deslligat dels principis bàsics d’ètica i exemplaritat que la ciutadania espera.
El resultat global és un clima de desconfiança i de cansament social. Cada vegada més veus reclamen una regeneració política que permeti “fer cau i net”, i una de les propostes recurrents és la convocatòria de noves eleccions generals. La intenció no és només canviar els actors, sinó redefinir les regles del joc i recuperar la centralitat de les polítiques públiques orientades al bé comú.
La política, per naturalesa, sempre estarà sotmesa al conflicte i a la negociació. Però quan aquests processos deixen de tenir com a horitzó el benestar col·lectiu i es converteixen en una competició d’interessos, és comprensible que la ciutadania expressi el seu desencís. El repte de la democràcia espanyola és, doncs, tornar a situar la confiança i la responsabilitat al centre de la vida pública.