Na Lourdes Melis diu que «al poble de Sant Llorenç existia una especialització en l'activitat del brodat que, gràcies a la demanda que tingueren els primers tallers establerts, es passà de generació en generació, i així l'activitat del brodat es convertí en el mitjà de subsistència més important per a les famílies del poble fins ben entrat el segle XX».

D’això, com tants altres llorencins i llorencines, en som ben testimoni: tant ma mare com la meva germana foren part d’aquesta indústria. Durant tota la meva infantesa, i a qualsevol hora possible, veia com ma mare exercia un d’aquests oficis; en el seu cas amb funcions un poc diferents, ja que ella treia fils. Una habilitat que record bé i que em semblava tot un art en veure com quedava la tela després de passar per les seves mans.

Eren teles que li portaven a casa molt sovint, però també record amb enyorança els moments que passava al taller gran, al carrer de la Mar, on ma mare feia estones de feina envoltada de teles, màquines i d’altres dones. Allà era on Antònia Llodrà, la madona del taller —veïnada de tota la vida—, em solia enllepolir d’atencions.

Avui, tots aquells que seguim l’art contemporani sabem com el teixit s’ha fet més present que mai dins el seu territori. N’hi ha moltes artistes que han fet del fil i la tela un llenguatge propi: Judy Chicago, Rosemarie Trockel o Ghada Amer, entre moltes altres.

Enllaçant amb aquella habilitat de ma mare de treure fils, voldria parlar d’una artista d’aquí que, d’una manera semblant, amb l’agulla —la mateixa eina que empren les brodadores— s’apodera de l’espai per treure les entranyes del paper i crear inquietants atmosferes que ens connecten amb el món de les emocions.

Aquesta artista és Amparo Sard, de Son Servera, que enguany participa al Brodart 2025, una iniciativa pionera que situa el nostre municipi dins el circuit més selecte de l’art contemporani.

Amparo Sard és una creadora atípica que dibuixa amb agulla, amb diminutes punxades, com l’aranya teixeix les seves teranyines. La seva originalitat, el seu imaginari i la seva precisió fan que el seu treball sigui avui un dels més reconeixibles. La identitat hi té un paper central. Enfora de tot conformisme, ens descobreix un univers oníric com a metàfora de la condició humana.

Amparo aprofundeix en les interioritats de l’ésser humà per vincular art i vida. Ho fa amb una obra personalíssima que cerca l’interior de l’individu per mostrar-nos el nostre. Amb obres potents, intenses i rotundes, crea vibracions que ens commouen i donen expressivitat al seu llenguatge, un llenguatge misteriós i independent de tants “ismes” passatgers d’un món cada vegada més virtual.

Igual que aquelles brodadores, el dibuix s’avança a l’obra: és punt de partida i delimitador de formes. En l’art d’Amparo, el dibuix és un exercici d’alliberament, l’art com a forma d’escapar dels límits, com a aventura espiritual.

Les mosques, tan familiars i tan molestes, hi conviuen amb autoretrats que muten, com si volgués mostrar-nos un cert contingut autobiogràfic. L’art esdevé expressió vital. Protagonista constant, Amparo perfora la puresa del blanc com un reflex d’ella mateixa. L’art com a recerca del més profund: foradant els papers, ens forada les consciències.