Benvinguts a la maduresa abans de deixar el paradís

Hi ha coses que amb els anys s’afluixen, es desinflen o simplement perden aquell pes que semblava immens quan érem joves. De jove, hi havia passions que ocupaven tant d’espai com la pròpia família. Ara, amb el temps, he après a deixar anar, a alleugerir-me i a donar prioritat al que realment em fa sentir ple.

El futbol n’és un exemple clar. He estat soci, accionista i fidel seguidor del Mallorca. He vibrat amb gols i he patit amb derrotes. Però ara, llevat de veure el partit, en acabar, desconnecto. Amb els amics encara faig quatre comentaris, però no em genera aquella intensitat d’abans.

La música en directe també ha canviat de color. He vist quasi totes les bandes de rock que m’han marcat. I en aquell moment, res superava l’emoció d’un estadi ple, de les llums i del so que et sacsejava per dins. Però avui prefereixo escoltar un bon LP a ca nostra, tranquil, sense focs artificials ni pantalles gegants.

També he perdut la devoció per sortir a sopar. Aquell plaer s’ha esvaït, però encara em sedueix un bon dinar de cuina mediterrània, nostrada, amb el gust autèntic de la nostra terra.

La premsa escrita és un altre exemple d’aquesta transformació. Arribava a tenir dues subscripcions i quatre diaris els caps de setmana. Avui, amb un en tenc prou, i no tant per la informació, sinó per la llengua. El cinema, la televisió… fa anys que quasi no hi tenc cap cita: un informatiu de tant en tant i poca cosa més.

Amb el temps he tornat més selectiu. No es tracta de viure menys, sinó de viure millor. He après a no perdre l’oportunitat de conèixer persones que valen la pena o temes que m’omplen intel·lectualment.

Potser això és, en el fons, la maduresa: una mena d’equilibri entre allò que ja no necessites i allò que realment et nodreix.
Benvinguts a la maduresa, abans de deixar el paradís.