Bel Llinàs: «Son Servera és ca meva, la seva gent és la meva»

Serverina, vinculada des de petita al món turístic i amb una llarga trajectòria professional, política i social, Bel Llinàs repassa els seus records, la seva experiència i el seu compromís amb Son Servera i la seva gent.

1. Vas néixer a Son Servera, dins una família molt vinculada a l’hostaleria de Cala Millor i Cala Bona. Quins records guardes d’aquella infantesa i d’aquell Llevant que tant ha canviat?

Els meus pares, juntament amb altres persones, varen iniciar el que avui coneixem com Cala Millor i Cala Bona. Mon pare feia de cambrer a l’Hotel Eureka i després al Sabina, a finals dels anys cinquanta. Ma mare, una dona suïssa valenta i amb món, va venir a fer feina com a guia turística l’any 1960. Es conegueren i es casaren el setembre d’aquell mateix any.

Ma mare va demanar un préstec a l’amo de l’agència turística Universal per fer un hotel, que seria el tercer de la nostra zona: l’Hotel Universal, inaugurat el juny de 1962, coincidint amb el meu batiament.

A vegades és bo aturar-nos i pensar d’on venim per millorar el nostre present i el futur. He tengut la sort de créixer al mateix temps que es desenvolupava el turisme a les nostres illes. Nosaltres vivíem en un pis al terrat de l’hotel; la nostra família eren també les persones que hi feien feina, i els companys de jocs eren els fills del personal i dels clients.

Els clients eren amics que tornaven any rere any, àvids de conèixer les nostres tradicions, la nostra cultura i la nostra gastronomia, i sempre respectuosos.

Era un turisme que va ajudar al progrés de la zona i de les famílies d’aquí, però també de les que venien a cercar un jornal. Vàrem créixer junts com a activitat econòmica i com a societat; era, com es diu ara, un win-win.

Malauradament, avui això ja no és així i nosaltres hem deixat perdre una part de la nostra essència i del nostre espai. Tenc l’esperança que tots els partits polítics, el sector productiu i les entitats socials siguem capaços d’arribar a acords —per descomptat, amb sacrificis de totes les parts— i recuperar una part del que hem perdut.

2. Estudiares Turisme i ben prest entrares professionalment dins el món de l’hostaleria. Què queda avui en tu d’aquella Bel que començava a fer-se un camí professional?

Amb catorze anys, quan acabava l’escola, els meus pares ens feien fer un parell d’hores de feina a l’hotel familiar: recepció, escurar plats, eixugar coberts, doblegar tovalloles, planxar servilletes... I després ja teníem temps per anar a la mar.

Amb aquests antecedents, era clar que estudiaria alguna cosa relacionada amb Turisme, però jo volia fer Ciències Polítiques! Mon pare me va dir que allò no era una carrera per a dones, així que al final vaig fer Turisme, encara que no ho vaig acabar.

Era cap de recepció del Millor Sol i, en acabar el torn, agafava el cotxe i anava a classe a Palma, a l’Escola de Turisme de José Moreno. Ho feia fins i tot embarassada. Quan va néixer el meu fill major ho vaig deixar; no ho podia dur tot.

Sempre havia fet feina als diferents establiments de la família fins que em va venir a cercar la família Luna, del Playa Esperanza d’Alcúdia. Vaig estar allà mentre es feia l’obra de l’Esperanza Mar, al Port Roig, i en vaig ser la directora.

El juliol de 2003, Rosa Estaràs, aleshores vicepresidenta del Govern Balear, em va oferir dirigir l’Institut Balear de la Dona. Vaig parlar amb mon pare i ma mare. Fer feina a Ciutat representava un canvi radical en la meva vida familiar i entrar dins una àrea de la qual sabia poca cosa. Vaig acceptar el repte.

3. Has estat directora de l’Institut Balear de la Dona en dues etapes. Què va significar per a tu poder treballar al servei de tantes dones de les Illes?

Els inicis no varen ser fàcils. Jo venia de l’empresa privada, on tant les decisions com les execucions són ràpides, i a l’Administració pública tot és molt més lent.

Vàrem fer feina per millorar les condicions laborals de les dones, prevenir actituds i estereotips sexistes juntament amb el sector educatiu, potenciar serveis específics per a dones i nines dins l’àmbit sanitari i treballar amb els mitjans de comunicació per donar més presència a les dones i a les seves realitats.

Era una feina molt transversal, tant amb totes les administracions com amb el sector empresarial, els sindicats i la societat civil.

Els inicis no varen ser fàcils i el camí tampoc, perquè no tothom acceptava que havíem d’avançar cap a un concepte més igualitari de la societat. Els canvis socials costen molt; per això necessiten temps i constància.

Al final, em queda la satisfacció d’haver contribuït a fer que les dones de les Illes ho tenguin una mica més fàcil per aconseguir una igualtat real entre dones i homes.

4. El 2007 fores elegida diputada al Parlament de les Illes Balears. Què recordes amb més estima d’aquella etapa i de les persones que hi trobares pel camí?

Va ser una sorpresa per a mi que m’elegissin per formar part de la candidatura del Partit Popular, i més encara en un lloc de sortida.

Durant la meva vida professional sempre havia gestionat; ara tenia l’oportunitat d’ajudar a crear el marc normatiu per a la seva aplicació. Era com tancar el cercle.

M’agrada arribar a acords, cercar punts de trobada amb les altres formacions polítiques per millorar la vida dels ciutadans, que és l’essència de la política. Va ser una experiència molt enriquidora, amb amistats que encara ara perduren.

Per jo, els millors debats els feren Francesc Fiol i Antoni Diéguez: persones molt cultes, correctíssimes en el tracte i que mai menyspreaven el contrari.

5. També passares pel Consell de Mallorca. Després d’haver conegut la política des de dins, com la mires ara, amb els anys i l’experiència que dona la vida?

Després de ser diputada, vaig tenir l’oportunitat de ser consellera del Consell de Mallorca. Conèixer una institució molt propera als ciutadans i que dona suport als ajuntaments va ser molt gratificant per a mi.

Hi vaig estar només dos anys, ja que em tornaren nomenar directora de l’Institut Balear de la Dona per segona vegada.

6. Has ocupat càrrecs importants, però sempre has mantingut el vincle amb Son Servera. Què té aquest poble que, per molts de camins que facem, sempre ens estira cap a ca nostra?

El meu lligam amb Son Servera sempre ha estat molt ferm. De fet, vaig acabar la meva carrera política com a regidora del nostre Ajuntament.

Habitualment, els polítics comencen la carrera de baix cap a dalt, i jo ho vaig fer a l’inrevés.

Son Servera és ca meva, la seva gent és la meva, i no em puc sentir més orgullosa de ser serverina!

7. Ara ets presidenta de l’Associació de Persones Majors de Son Servera. Què t’aporta aquest contacte directe amb la gent i amb persones que duen tota una vida d’històries a l’esquena?

El passat mes de juny, les persones associades ens varen donar la confiança per gestionar l’entitat. És com tancar el cercle.

Som una afortunada de la vida i ara puc tornar tot el que he rebut dedicant el meu temps a intentar millorar allò que reben les persones majors.

Ho sent com un servei cap a elles, i és un honor fer-ho.

8. Quines necessitats tenen avui les persones majors i què haurien d’aprendre d’elles les generacions més joves?

Me dol que es vegi les persones majors com si ja haguessin acabat gairebé la seva vida. És ben errat, aquest pensament.

Som persones que podem aportar experiència, actives socialment i culturalment i amb moltes inquietuds.

Per exemple, enguany hem volgut oferir qualque cosa més que activitats físiques com gimnàstica, ioga o ball. També volem cultivar la part cognitiva, entre altres coses.

La primera activitat, que ja ha cobert el nombre de places disponibles, és una introducció a la intel·ligència artificial, un tema actualíssim i encara desconegut per a molta gent.

Els majors: SEGUIM!

9. Darrere la professional i la dona que ha tengut responsabilitats públiques també hi ha una mare i una dona de família. Quina importància té la família quan, amb els anys, vas posant cada cosa al seu lloc?

He tengut una llarga vida professional i he sabut aprofitar les oportunitats que m’han ofert amb molta feina, dedicació i esforç... i moltes vegades a costa de passar menys temps amb els meus fills i la meva família.

D’allò que em sent més orgullosa de tot el que he viscut és dels meus fills, en Joan i na Cristina. He procurat donar-los temps de qualitat, encara que això no impedeix que a vegades em senti culpable.

La família és el meu nucli, el magma que em fa seguir i ser millor cada dia.

10. Si avui poguessis trobar-te amb aquella nina de Son Servera que encara tenia tota la vida per davant, què li diries a cau d’orella?

«Sigues una bona persona, gaudeix de cada moment i procura poder sentir-te orgullosa de la vida viscuda.»

Moltes gràcies per l'entrevista.