Margalida Bonet Cabrer: "Cala Bona seguirà sent Cala Bona si els calaboners i calaboneres aguantam"

 

Margalida Bonet Cabrer és molt més que una regidora de l’equip de govern de l’Ajuntament de Son Servera. És una filla estimada de Cala Bona, nascuda i criada entre cavalls, mariners i veïnats. En aquesta entrevista, no parlam tant de política, sinó de records, d’aficions i d’aquell sentiment profund que l’empeny a estimar i defensar el seu poble i la seva gent.

Com recordes la teva infància a Cala Bona, entre cavalls i gent del port?

La meva infància a Cala Bona és i serà dels millors records de la meva vida. Són records que darrerament em venen molt sovint, especialment des que som mare, després de perdre mon pare i mentre tenc cura de ma mare. És un tema que visc intensament.

Vaig viure una infància idíl·lica. Pagaria el que fos perquè el meu fill pogués reviure-la com jo. Record una Cala Bona tranquil·la, comunitària, plena de vida: pescàvem amb suret, jugàvem al moll, ens renyaven els pescadors per fer nosa, vivíem les festes del Carme amb emoció... Tenc el cor ple de nostàlgia.

Què ha canviat i què creus que encara es manté viu al teu Cala Bona de petita?

Malgrat el creixement del poble, Cala Bona manté un esperit comunitari. Encara passeges pel carrer i et saludes amb tothom, com abans. Quan fèiem una “trastada”, els pares ja ho sabien abans d'arribar a ca nostra. Era —i encara és— una vertadera comunitat.

Què t’agrada més de viure prop de la mar?

Tot i no ser marinera ni haver tengut mai barca, necessit veure la mar sovint. M’ajuda a pensar. A l’estiu és alegria i trobada; a l’hivern, és recolliment i pau. M'acompanya en l’alegria i també en la tristesa.

Tens alguna anècdota especial relacionada amb el negoci de cavalls de la teva família?

Moltíssimes. Els cavalls eren el motor de la nostra família, una forma de vida. Record quan començà el "Tot inclòs" i alguns turistes mostraven la polsera per pagar. Mon pare reaccionava entre enfadat i irònic... era tot un personatge! A l’estiu hi havia trull constant a ca nostra; a l’hivern, mon pare organitzava excursions i sempre hi havia moviment.

Com vius el sentiment de comunitat a Cala Bona? Et sents reconeguda i estimada?

Sí, molt. Quan ens trobam fora del poble, els calaboners ens cercam i feim rotlle. És una emoció intensa. Cala Bona era una escola de vida: ensenyava valors com el respecte de forma natural. I em sent cala bonera no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè així m’hi fan sentir.

Quin racó de Cala Bona és el teu preferit per passejar o pensar?

Qualsevol lloc on la saladina de la mar em toqui. Especialment la primera escollera, els dos fars o la platja. Encara hi veig les madones fent la travessia, xerrant dins l’aigua... Aquells moments són un tresor per al record.

Quan no treballes, com passes una jornada perfecta a Cala Bona?

A l’hivern, amb una passejada pel moll, llançant pedres a la mar amb el meu fill, cercant pedretes, crancs... A l’estiu, fent una cerveseta anglesa al bar més antic del carrer Xaloc mentre n’Aleix juga a la mar. No necessitam més per ser feliços.

Hi ha alguna tradició o festa que visquis amb especial emoció?

L’arribada dels Reis al Moll encara m’emociona com quan era petita. I ara, amb el meu fill, encara més. També la missa marinera de les festes del Carme i la processó de ses barques em fan vibrar.

Què et diu la gent major quan recorden el negoci familiar?

Recorden amb afecte mon pare i la meva família. La parada davant el bar Sureda, el bar La Pèrgola que duia la meva padrina amb ma mare... Mon pare sempre deia "A mandar!" a tothom. Era proper, social. I la meva mare, molt dedicada i xerraire, feia rotlades memorables a la platja. El negoci formava part del paisatge humà i turístic de Cala Bona, però amb arrels profundes al poble.

Com creus que es pot conservar l’essència marinera i familiar de Cala Bona enmig dels canvis actuals?

Cala Bona ha crescut molt, però també molts dels qui hi vam néixer hi hem tornat a viure. Si els calaboners aguantam, Cala Bona seguirà sent Cala Bona. Encara tenim establiments que no s’han venut a grans empreses, i això ho hem de protegir. No necessitam molt, només que ens deixin fer i ens cuidin un poc. Si continuam sent com som —tranquils, reposats, propers—, la nostra essència viurà per sempre.

Un record especial per a totes les madones que he anomenat, i les que he oblidat; per les que ja no hi són, per les que continuen fent la travessia i, especialment, per les que hi són però ja no la poden fer ni ens poden contar com era Cala Bona.